De l'infortuni de la no-estrena per la covid, la passada primavera, a la «fortuna» de fer residència al teatre Kursaal i estrenar a Manresa amb entrades exhaurides. La companyia Parking Shakespeare, amb nòmina fundacional manresana a càrrec del director artístic, Pep Garcia-Pascual, arribava dimecres a la capital del Bages per instal·lar-se al teatre del Passeig i ultimar La tempesta. Sí, un nou Shakespeare. Però, en sala. Es tracta d'una coproducció de la companyia amb Xarxa Transversal -de la qual forma part el Kursaal- , amb direcció de Marc Rosich (que ja els va dirigir al drama Woyzeck i a la comèdia Les alegres casades de Windsor) i amb música original de Marc Sambola. Ahir, Rosich, acompanyat dels manresans Garcia-Pascual (Ferdinand) i Mireia Cirera (Miranda) i d'un dels actors convidats en aquesta producció, Àlvar Triay (el ´dolent' Antonio), explicaven abans dels assajos els perquès d'una obra que el director qualificava de «tot el saber de Shakesperare portat a l'extrem. És un misteri, difícil de desxifrar i molt màgica». La tempesta finalment celebrarà la cloenda del desè aniversari endarrerit de la companyia tal i com ho tenien previst: un Shakespeare «itinerant pels teatres del país» en una gira que els portarà el març a Mataró, Tortosa, Reus, Vilanova i la Geltrú, Olot, Lleida, Figueres, Lloret de Mar i El Prat, explicava Garcia-Pascual.
Rosich, un torrent de pensaments traduït en paraules, va deixar clar que els «reptes em van». Fins i tot l'esperonen. I aquesta tempesta és un «muntatge de risc». Quatre línies: A l'illa de Pròsper van a parar les víctimes del naufragi que el màgic personatge que li'n dona nom ha provocat. Pròsper (Carles Gilabert) hi viu amb la seva filla Miranda, Caliban (un deforme fill de bruixa que protagonitza Marc Joy) i Ariel (esperit de l'aire només visible per a Pròsper, en la pell de Carme Milán). A la versió, «una companyia de teatre tronada» representa La tempesta. La traducció i la versió a escena és d'un Rosich que ha procurat amb la complicitat dels actors traslladar a escena el muntatge que «somiava». Que vivia en el seu cap. Com?. Amb una «dramatúrgia molt radical i amb molt de ritme. Sent fidel a l'original però infidel alhora. Amb les mateixes peces però recol·locades d'una altra manera». Amb «teatralitat extrema, fins i tot artifici». Amb una obra coral on tothom «té la seva ària», cadascú en la seva especialitat. Amb les cançons d'Ariel (Carme Milán) com a «esquelet de la proposta dramatúrgica» i donant veu a un personatge silenciat a l'original: la bruixa Sycorax (Ester Cort). En definitiva, «un homenatge a explicar històries» que acabarà amb núvies a escena. Teatre on tot es possible.
