En la memòria dels espectadors fidels del projecte que la companyia Parking Shakespeare fa una dècada que fa créixer hi habiten els records estiuencs de representacions en parcs i places a l'aire lliure, un teatre de públic assegut a terra i barret per a les propines al final de la funció. Autèntics i entusiastes, mai no deixen indiferent ningú, i tampoc no ho van fer dissabte a la nit en l'estrena a Manresa del primer muntatge d'una peça del gran autor anglès creat exclusivament per a una sala d'interior. I el grup no va decebre: La tempesta va descarregar emocions intenses sobre l'escenari i la platea del Kursaal.
La darrera de les obres escrites pel bard està protagonitzada per Pròsper, el duc de Milà desterrat en una illa juntament amb la seva filla Miranda, un home amb atributs màgics que desferma una tempesta i fa naufragar un vaixell. Els viatgers acaben així en aquest gairebé desert tros de terra que habita l'irat noble que parla amb la bruixa Sycorax i l'esperit Ariel.
Tots els projectes de Parking emeten el senyal d'un grup cohesionat i amb un protagonisme coral. Des del 2009, ha fet de les representacions al parc de l'Estació del Nord de la capital catalana l'eix d'una idea que s'ha anat expandint amb altres idees com el Parking d'Hivern.
La tempesta és el punt final a una etapa. Previst inicialment per a la pandèmica primavera del 2020, el muntatge va començar dissabte a la nit a Manresa una gira que posa el punt final a la primera dècada de vida de la companyia, que, un cop exhaurides les comèdies del cèlebre dramaturg, reorienta el rumb.
A les mans de Marc Rosich, La tempesta esdevé un homenatge al teatre, que adapta amb rigor i, alhora, llibertat el darrer text conegut de Shakespeare. La venjança de Pròsper, que vol embarrancar la nau on viatja el seu germà, és el motor d'una representació que el director ha convertit en una obra representada dins d'una obra. I crea, a partir d'aquí, una atmosfera de somnieg i murmuri, de melodia ambiental que embolcalla les inesperades i desconcertants vicissituds d'uns nàufrags desorientats en un espai remot.
El reconegut director ja va dirigir els Parking a Les alegres casades de Windsor i Woyzeck, i a La tempesta confia de nou en el manresà Carles Gilabert -com ja va fer en la segona de les dues peces esmentades- per assumir un rol principal. L'intèrpret manresà -jugava a casa, com Pep Garcia-Pascual i Mireia Cirera- ofereix una altra actuació per emmarcar, perfilant a la fusta el retrat del duc milanès altiu i de mirada severa que transita entre la ràbia, el despit i la tendresa.
En un Kursaal tan ple com el moment ho permet, La tempesta va deixar una grata impressió i va certificar -si en quedava cap dubte- que els Parking són una companyia majúscula i preparada per entomar deu anys més de reptes, sigui a l'ombra d'uns til·lers o a la butaca d'una platea. Els Parking no tenen límits perquè saben que, com diu Pròsper, els humans -afegim-hi, i els seus anhels- estem fets de la matèria dels somnis.
