Les llargues jornades de recolliment domèstic imposades pel coronavirus van canviar moltes rutines i entre els nous hàbits que va assumir Carles Claret (Manresa, 1977) hi havia l'escriptura diària d'un text a Facebook on va expressar emocions, vivències i records. Un any després, l'allau d'impressions que va acabar col·leccionant prenen forma de llibre, Feliç confinament (Edicions de l'Albí), que aquest dijous (19 h) es presenta a l'Espai Òmnium de Manresa amb la presència de l'escriptor Jordi Estrada, l'editor Jaume Huch i l'autor de l'epíleg, Agustí Franch, a més del mateix Claret. L'entrada és lliure, però l'aforament limitat i per tant es recomana sol·licitar plaça a través de bages@omnium.cat.

Què recorda del dissabte 14 de març, data de la primera entrada del llibre?

Vaig anar a comprar, no estava preparat per al nou escenari. La gent s'aprovisionava als supermercats, en silenci, veies aquella fal·lera pel paper de water. I els carrers buits ... era estrany de nassos. Tinc un germà metge i una germana infermera i ells aleshores ja insistien que el virus és molt contagiós, deien que portéssim mascareta, ... La pandèmia ha estat una cosa molt grossa que ens ha sorprès a tots.

I es va posar a escriure.

Sóc redactor de continguts digitals a TV3 i aquell dia ja ens van dir que a partir del dilluns treballaríem des de casa. El mateix dissabte vaig fer un post a Facebook i vaig incorporar aquest acte dins de la meva rutina diària.

Que el preocupava?

Visc sol, i em vaig sorprendre a mi mateix perquè vaig aconseguir mantenir uns horaris. Si no, podia embogir! El trajecte a la feina eren sis passos: de l'habitació al menjador. I vaig fer moltes coses, com explico al llibre, entre elles endreçar no només els armaris, com molta gent, sinó també els meus hàbits alimentaris. No em plantejava el confinament com un patiment sinó que l'important era no desendreçar-me, deixar-me anar.

Va surfejar la solitud.

Jo he après a estar sol. Si un dia és gris i el cap se t'emboira, has de pensar que l'endemà serà un altre dia. Jo estava sol, però no era l'únic, i passava les hores fent molt whatsapp, alguna videoconferència, ... i llegint, mirant sèries i pel·lícules. I vaig sortir a caminar cada dia, a partir del moment en que ja es va poder fer.

La mort ha estat un dels grans temes de la pandèmia.

La meva àvia Ermínia va morir el 12 d'abril, per mi va ser un xoc. Ho explico al llibre, que ha estat un Dragon Khan d'emocions. Quan ja el tenia a punt d'imprimir, els pares van agafar la covid. I el pare va morir. Ho vaig aturar tot. Però vaig entendre que a ell li hauria agradat veure'l, sempre estava orgullós del que féiem els seus fills.

«Feliç confinament» té forma de dietari però més que la descripció del pas dels dies és un repertori eclèctic de reflexions sobre la lleialtat, el sexe o la se- va etapa al capdavant del bar musical Abbey Road, que molts manresans encara recordem.

A vegades escrivia des de l'espontaneïtat, i d'altres cops havent reflexionat sobre un tema concret perquè el confinament m'abocava als records. Un dia, endreçant l'armari, vaig trobar uns pins dels Beatles de quan teníem l'Abbey Road. I en vaig fer dos capítols. No tenia cap intenció de convertir tot allò en un llibre, però quan va sorgir l'oportunitat, em preocupava que les meves manresanades tinguessin cap interès per qui no és de la ciutat. I Xavier Graset, que ha fet el pròleg, em va comentar que hi havia temes particular que tenen interès universal.

L'experiència personal convertida en assumpte global?

Com quan parlo de la botiga que teníem a casa ... hi ha gent que no és de Manresa que se sent identificada amb el que explico. En el fons, el llibre és un viatge interior, d'una persona a qui li agrada estar amb els altres i fer lligams. Per això, en Graset em fa el pròleg, l'Agustí el tancament, la Maria Picassó la portada, ...

Què troba a faltar?

Jo sóc molt de tocar, ... i ara estem reprimits. Vivim un moment en el que si no tens els peus a terra, si passes un mal tràngol, pots caure a l'infern.