Akira es dirigia al barri d'Asakusa, la zona de Tòquio on hi havia més sales de cinema, acompanyant el seu germà gran Heigo. Akira reverenciava Heigo, perquè era un banshi, un narrador de pel·lícules en aquella època de cine mut. D'altra banda, Heigo l'havia ajudat a mirar la vida cara a cara, com corresponia als descendents d'una família de samurais del shogunat d'Edo. El setembre del 1923, quan el terratrèmol va assolar Yokohama i molts districtes de Tòquio, Higeo va portar Akira a voltar enmig dels estralls de la catàstrofe, sense apartar la mirada dels cossos cremats, esventrats, mutilats, que jeien entre els esvorancs dels carrers o enmig de les runes dels edificis ensorrats. També va ser testimoni del linxament de colles de coreans, acusats d'aprofitar la desgràcia per fer pillatge i fins i tot enverinar les aigües terroses escampades.
Es van detenir al temple de Senso-ji a fer les ablucions a la Font del Dragó i, tot seguit, sortejant la gentada que ja començava a omplir els carrers, van anar fins a la sala, on Heigo havia d'actuar per al film La vanitat porta a la desgràcia, del prestigiós director Tomu Uchida. Estava molt satisfet, perquè, encara que el seu territori eren els cinemes del suburbi de Nakano, treballar aquell dia en un cinema de la Nikkatsu era senyal de reconeixement de la seva fama com a narrador. Anava ben vestit, cofoi, la cara ben alta, el pas rítmic. El públic ja l'estava esperant a la porta del cinema. Molts el coneixien i van començar a fer-li reverències i a picar de mans. Els benshi eren tan famosos com els actors, ja que ajudaven a entendre l'argument i afegien l'emoció de les seves veus a les imatges que transitaven per la pantalla. El mateix Matsunosuke Onoe, que provenia del teatre kabuki, havia arribat a dir que la seva cara i la veu de Heigo Kurosawa figuraven el perfecte samurai. Ben estrany que digués això, perquè als actors no els agradaven els benshi, a vegades més populars que ells.
La vanitat porta a la desgràcia il·lustrava la història d'una parella jove. Ell, Haruo, treballa d'enllustrabotes, però fa veure que és un gran empresari. Ella, Natsuko, diu que és la secretària principal d'una organització de primer ordre. Tots dos viuen en la mentida, fins que ell se sent descobert i pretén suïcidar-se. Quan vol llançar-se a les rodes d'un autobús, resulta que la Natsuko és precisament qui condueix el vehicle amunt i avall de la ciutat. Va ser una vetllada triomfal per a en Heigo. Va fer les veus dels protagonistes, modulant-les fins a trobar el més íntim de les emocions. Fins i tot, amb l'ajut d'estris ben triats, va aconseguir acompanyar l'acció amb els sorolls del carrer, mentre sonava la música de la flauta de bambú i del llaüt biwa. El mateix Uchida el va convocar als Estudis Nikkatsu per felicitar-lo.
Però van arribar els temps del sonor. La feina dels benshi ja no era necessària. Encara que l'Heigo, cap del sindicat, va fer esforços per anar contra corrent, a la fi, desesperat, es va llevar la vida. Akira Kurosawa, el germà petit, va arribar a ser un gran director, l'home que va realitzar Rashomon, Els set samurais, Dersu Uzala i Ran.
