n El Teatre Kursaal de Manresa acull avui divendres una representació de l'obra de teatre Encara hi ha algú al bosc, que tracta sobre els milers de violacions que es van produir en el decurs de la guerra dels anys 90 a Bòsnia. El muntatge va fer estada recentment a la sala petita del TNC i posa de manifest la necessitat de donar veu a les víctimes oblidades dels conflictes bèl·lics.

L'espectacle és una producció del col·lectiu Cultura i Conflicte, els membres del qual, entre el 2018 i el 2020, van viatjar en diverses ocasions a Bòsnia-Hercegovina per parlar amb dones que havien patit el trauma de la violació. Com a membre del grup, també va prendre part en una ocasió de l'estada als Balcans l'actriu i dramaturga manresana Magda Puig, que figura com una de les intèrprets del muntatge juntament amb Montse Esteve, la igualadina Judit Farrés, Ariadna Gil, Erol Ileri, Òscar Muñoz i Pep Pascual.

«Tot allò va passar a només dues hores d'avió de casa nostra», va explicar Puig fa uns dies a aquest diari. La peça dirigida per Joan Arqué i escrita per Anna Maria Ricart s'inscriu en la recuperació de la memòria d'uns fets que van tenir lloc fa només un quart de segle a l'àrea dels Balcans.

La desmembració de l'Europa comunista va comportar la paulatina desaparició de Iugoslàvia i les tensions nacionals van conduir a un conjunt de guerres que van propiciar que Croàcia i Bòsnia-Hercegovina siguin des d'aleshores dos estats independents de Sèrbia, la matriu de l'antiga i extinta Iugoslàvia.

Tot allò va passar en un racó d'una Europa que no va reaccionar davant l'horror que entrava cada dia a les llars de milions de persones a través dels informatius de televisió. El símbol de la crueltat de la guerra va ser el llarg i cruel setge que va patir Sarajevo, una ciutat que només uns pocs anys havia acollit els Jocs Olímpics d'hivern.

Encara hi ha algú al bosc situa en el primer pla una de les tragèdies d'aquells anys de guerra: la violació com una pràctica massiva que va afectar entre 25.000 i 50.000 nenes i dones, segons els càlculs que s'han pogut dur a terme. El muntatge parteix de les converses enregistrades per Cultura i Conflicte amb les víctimes que van voler donar el seu testimoni per contribuir a treure de l'oblit una violència emprada com a eina de neteja ètnica.

Aquesta obra, explica Arqué, permet «portar-les a elles a escena, donar veu a les seves vivències; persones que han estat invisibilitzades i estigmatitzades a la seva pròpia ciutat i país; dones que avui en dia encara lluiten per no ser silenciades». L'espectacle juga a posar davant dels ulls de l'espectador la dicotomia entre el què passava aquí i el què passava allà: un joc de miralls que posa de relleu el fet que mentre als Balcans es registraven morts diàries, aquí comptàvem medalles durant els Jocs de Barcelona.

Els actors interpel·len l'espectador alhora que es pregunten a si mateixos què feien i on eren aquell estiu del 92 en el que, en plena guerra, el món mirava cap a la capital catalana. De tot allò en fa un quart de segle i Encara hi ha algú al bosc planteja què se n'ha fet de la vida d'aquelles dones que ho van patir, dels fills que van tenir fruit de la violació. Una peça colpidora i necessària.