Surt a l'escenari gairebé d'estranquis, amagat sota una gorra i unes ulleres fosques i mitja cara tapada amb una mascareta negra. Sota la mascareta hi ha l'harmònica. S'asseu al tamboret i agafa la guitarra. Però la mascareta (l'o- diada mascareta que, tot i així, salva vides) dura només la primera cançó. Adrià Puntí (Salt, 1963) diu «Bona nit» i el públic s'enriola per sota el nas. Són incondicionals, i ja li coneixen les flaques.

«Hi ha un verí que ens infecta i li donarem pel sac», proclama el músic. I la profecia es compleix: durant una hora llarga (i potser per ell encara hi seríem) Puntí aconsegueix deixar la pandèmia a les portes del cafè teatre Voilà! de Manresa i crear un ambient magnètic i vibrant que recorda els concerts d'abans: quan no calia mantenir distàncies, quan no havíem de portar mitja cara tapada... Esperona el públic a corejar-lo, a picar de mans... li agrada agradar.

Puntí havia exhaurit les entrades de la sessió de les 7 de la tarda des del mes de gener, i per això se'n va programar una altra al migdia, que també va acabar omplint les 40 localitats que a hores d'ara pot oferir la petita sala manresana, amb una capacitat restringida al 50%. I el de Salt no va deixar passar per alt això de tocar «a l'hora del vermut: ara és l'hora d'unes olivetes, d'uns berberetxos... i vaig al ralentí». També va rememorar que «en les èpoques bohèmies encadenava una setmana de bolos», mentre que, llevat d'alguna cita puntual aquest estiu, fa temps que tocar en directe costa molt, «i això que jo soc d'estar-me a la barraca, però és que ara ens hi fan estar», va lamentar. Però en el confinament Puntí no ha estat aturat: ha aprofitat el temps per compondre i té a l'horitzó un nou disc al setembre. Ahir en va presentar un parell d'«embrions». N'està tan content i il·lusionat que, si no el frenen («ja hi tornaràs a la tarda»), les torna a repetir a l'acte. El pressentiment és que «d'aquest vent que flipes» se'n sentirà a parlar.

El format del cafè teatre, que li dona la distància curta amb el públic, «sempre m'ha encantat». Anant de la guitarra al piano i del piano a la guitarra, a vegades oblidant (?) l'harmònica, però suplint-la amb mestratge amb la veu, el músic va fer un repàs de la seva trajectòria: De Puntí a Puntí, ho titula. Va rescatar Umpah-pah, amb Mirall capgirat, Bordell... i van sonar Cor agre (Pepalallarga i..., 1997), Sota una col (L'hora del pati, 1999), La clau de girar el taller (2016), Benvinguts al desastre (2015), amb la qual va fer que el públic el coregés amb entusiasme, «a falta de reforços». Però no feia falta ningú més: ell sol ho omple tot, ja sigui rascant poderosament les cordes de la guitarra, ja sigui acaronant les tecles del piano, ja sigui enronquint la veu. «Ets el Tom Waits català», li van deixar anar. Puntí és Puntí, i punt.

Va semblar que l'actuació acabava amb El boig del telèfon roig, però va tornar amb una corejada Coral·lí. I van seguir Jeu, Si del seu amic Enrique Bunbury, Ull per ull, que el públic va arrencar des de l'inici... i va acabar amb La rialla del meu cor, dedicada al seu pare. Gràcies, salutació i petó. Un geni magnètic.