L'any 1992, Catalunya va viure un esclat: el mes de maig, el Barça guanyava la seva primera Copa d'Europa de futbol i el 25 de juliol s'inauguraven els XXV Jocs Olímpics a Barcelona. L'antiga Iugoslàvia, el 92, també va viure un esclat: una guerra, un dels conflictes més sagnants després de la Segona Guerra Mundial i considerat formalment com a genocidi. Les notícies i imatges provinents de la zona del conflicte arribaven diàriament: una tragèdia. El 25 de setembre del 1992, indignació i reaccions mundials per la destrucció de la Biblioteca de Sarajevo, en la qual es van malmetre dos milions de llibres i milers de documents de valor incalculable. I la indignació per les víctimes? Què hi havia darrere d'aquella guerra?

Entre moltes altres històries, la que presenta Encara hi ha algú al bosc, un treball dramatúrgic d'Anna Maria Ricart sobre la tasca d'investigació de la periodista Teresa Turiera-Puigbò i Bergadà, amb direcció de Joan Arqué. L'eix temàtic: les violacions massives a les dones com a arma de guerra. No és un tema que, ni en el seu moment ni ara, ocupés titulars o algun espai en informatius. Un document teatral sense concessions, esfereïdor.

Montse Esteve, la igualadina Judit Farrés, Ariadna Gil, l'esparreguerí Erol Ileri, Òscar Muñoz, Pep Pascual i la manresana Magda Puig donen veu i altaveu als testimonis recollits per Turiera, les dones víctimes de la guerra, els fills i filles nascuts de les violacions, i fa visibles aquestes víctimes invisibles. Entre 25.000 i 50.000 dones van ser violades, torturades o assassinades durant la guerra dels Balcans.

Encara hi ha algú al bosc és per fi aquesta veu. No és enèrgica ni poderosa, és una veu que encara té por, que encara recorda, que encara, malgrat el temps, no ha curat absolutament res, simplement, l'ha fet conviure amb el que va patir, és una veu que, si gira la vista, té la sensació que encara hi ha algú dins el bosc. Seria indeterminat o inútil el nombre d'adjectius necessaris per descriure o relatar aquest horror.

El muntatge uneix teatre, documental i fotografia, tres línies narratives entrellaçades que emfatitzen i donen una necessària i aconseguida narrativitat multidisciplinària. El camí que l'espectador emprèn juntament amb les intèrprets no es preveu amable. A través d'un petit exercici memorístic sobre les experiències viscudes per les intèrprets i els intèrprets l'estiu del 92, el relat adquireix un nou caire i va descobrint les arrels, l'esclat del conflicte, el testimoni de les víctimes. Les actrius mantenen un to molt neutre en les seves interpretacions, requereixen tanta honestedat i nitidesa les seves paraules que no poden ser complicades amb artificis interpretatius que allunyin aquest testimoni de la crua realitat d'on ve.

Encara hi ha algú al bosc és un treball escènic documental on queda latent l'enorme i profund treball realitzat en tots els seus elements escènics narratius. Els espectadors presents a la platea, dempeus, van dedicar als artistes un dels aplaudiments més celebrats i merescuts que s'han escoltat darrerament al Kursaal.