«Lola Palau escriu millor amb una copa de vi»

Dels deu manaments al déu Bacus. Lola Palau busca, sigui com sigui, la inspiració divina?

No sé si es tracta de la inspiració divina o bé del vi, directament. Tant en el cristianisme com en el politeisme grecoromà, el vi és un element essencial: la sang de Crist o la beguda orgiàstica. Les diferències són notables, però la substància és la mateixa.

Confessi: el tema que uniria les narracions va sorgir en un dinar regat amb un bon vi del pla de Bages?

La primera cosa que he de confessar és que jo en aquell àpat no hi era! Però sí, me'ls imagino tots contents i alegrets amb roses a les galtes i alçant copes de bon vi del Bages, d'aquell que convida a escriure relats i a moltes més coses.

Per què un homenatge literari al món del vi i a la gent que el fa?

Perquè literatura i vi tenen moltes similituds en el seu procés i elaboració. Des del cultiu de la vinya fins al repòs de celler i finalment a la copa. La literatura té una semblança en tot el procés creatiu. Per tant, vi i literatura podrien anar de la mà. L'homenatge també podria haver estat a la inversa i crec que tots ho veuríem ben natural. Oi?

Per estalviar malentesos: hem d'esperar que totes les narracions passin en un celler?

Els escenaris dels relats són tan diversos com l'estil dels autors i les varietats del vi. Van des del cim majestuós de l'Olimp fins al celler d'un mas, i entremig, espais reconeixibles de les nostres comarques, carrers de ciutat i de poble, locals de festa, paisatges bíblics i també, és clar, les vinyes. El vi no té fronteres.

Per saber quantes varietats de raïm es conreen, Lola Palau va haver de fer uns quants tastets amb l'enòleg Joan Soler?

Amb Joan Soler vam compartir un dinar que ell va convertir en una autèntica wine session sobre com definir les varietats. Personalitzant-les, poetitzant-les. Tant, que els seus àudios (el vam gravar!) han acabat transcrits i formen part del llibre. Són un tresor.

Com van triar la varietat que inspiraria el seu relat? A sorts?

Bacus, disgustat i trist perquè els cellers bagencs no aconseguien vendre tant most com mesos enrere, començà a plorar. I les seves llàgrimes foren gotes de totes les variacions vitícoles del Bages. I jo, passejant sota els seus ulls, vaig ser aspergida per un plugim de chardonnay.

Aquesta seria la versió poètica de la resposta. La versió pràctica seria que a cadascuna li va tocar el que li va tocar. I tots afortunats.

Torni a confessar: quina ha resultat la varietat més poètica?

La poesia circula, d'una manera o altra, per la majoria dels relats. Especialment apareix, aquí i allà, aquell doll poètic que emana de la terra, de les paraules i els gestos ancestrals que, com el bon vi, cal assaborir a poc a poc, per captar-ne els matisos. Si n'he de destacar un d'especialment poètic, em quedo amb Vinifonia, dedicat al chardonnay i escrit, curiosament, des de la més literal sobrietat.

I quina ha estat la més esquerpa, literàriament parlant?

De ben segur el cap pelat, i no solament perquè el mestre Joan Soler la defineixi com un llop solitari, sinó perquè es tracta d'una varietat en procés de recuperació, que encara no ha estat comercialitzada.

I la més dolça?

Per a mi la varietat més dolça de totes és el cabernet franc, el cavernet sauvignon, el cap pelat, el chardonnay, la carnatxa, el macabeu, el mandó, el merlot, el picapoll blanc, el picapoll negre, el sumoll, el syrah i l'ull de llebre. M'agrada pensar que de la suma de tots aquest raïms pot néixer la varietat més dolça que mai ningú a provat? Ara bé, cal posar-li un nom i per molt que barrino, no l'acabo de trobar; potser abans haurem de trobar algú que s'atreveixi a tastar aquest beuratge.

Per què «Dies de roses i vi?». Una visió sobre la cultura del vi oposada a la crònica de l'alcoholisme narrada per Blake Edwards a «Dies de vi i roses»?

El nom del recull prové d'un vers d'un poema famosíssim (amb títol horacià) del decadentista britànic Ernest Dowson. Per això hem posat el poema com a epígraf del llibre. El cineasta Blake Edwards també el treu d'aquí, i hem volgut fer-li l'ullet capgirant-ne l'ordre dels substantius: Dies de roses i vi. La nostra és una visió que sobretot vol celebrar la vida (roses) i la literatura (el vi, o sigui, la veritat).

Si Lola Palau va emergir amb un recull de contes irreverents sobre els deu manaments, els relats de «Dies de roses» i vi s'han maridat també amb irreverència?

El que és veritablement sagrat és l'art. Cal combatre els dogmes religiosos, que volen censurar la llibertat d'expressió i proclamar com a universals les fal·làcies de la seva doctrina, esclavitzadora i destructiva. L'art, per tant, no pot ser mai irreverent sinó just el contrari.

Després de l'experiment, Lola Palau escriu millor amb una infusió o una copa de vi?

Lola Palau escriu millor amb una copa de vi (concretament blanc!).

I com s'acosta la lectora als textos? Amb un blanc brillant o un negre intens amb notes de fruita vermella?

Mentre es deixi embriagar per les nostres ficcions, que ho faci com millor li plagui, perquè no deixa de ser un plaer suprem per totes bandes. Hi ha bandes de negres, hi ha bandes de blancs... Mentre se submergeixi en les històries, que ho faci amb el color que vulgui. La calor ja vindrà després...

Dels deu manaments al déu Bacus. Per on transita el proper propòsit literari de Lola Palau?

Com que cada nou projecte resulta més engrescador que l'anterior, d'idees no me'n falten i, per tant, de propòsits tampoc! Mira, jo soc una enamorada de la Catalunya Central... I la veritat és que, després d'aquest homenatge al món del vi (tot un reconeixement al territori i a la gent de la DO Pla de Bages), m'agradaria posar la mirada, d'una forma més àmplia, al nostre patrimoni natural, cultural i artístic de les nostres comarques. No em diguis que el Pedraforca o Montserrat, només per posar dos exemples, no serien motius altament inspiradors!