En els westerns, la figura del xèrif sol ser molt important. Però cal distingir-la del marshall, ja que aquest té autoritat estatal, mentre que aquell -elegit pels seus conciutadans, si no és que llogaven pistolers a qualsevol preu- és un agent de la llei dins dels límits del comtat. No era gens estrany que les funcions d'uns i altres col·lidissin com a representants de la comunitat enfront de l'ordre de l'Estat.

D'altra banda, la majoria eren aventurers i buscadors de fortuna més o menys reciclats, personatges ambigus, destres en les armes i foguejats en mil oficis perillosos, com caçadors de búfals, conductors de diligències o exploradors de l'exèrcit. Wyatt Earp, Wild Bill Hickok, Bat Masterson i Pat Garrett han entrat per les portes de la llegenda, que els ha convertit en mites cinematogràfics representats per actors com Kevin Costner, Gary Cooper, Joel McCrea i James Coburn.

Hi ha dues pel·lícules en les quals la personalitat del xèrif encarna una idea contrària, dos clàssics del gènere com són Sol davant del perill, de Fred Zinnemann, i Rio Bravo, de Howard Hawks. Al film de Zinnemann, el xèrif Will Kane és una representació de l'anguniosa trajectòria del guionista Carl Foreman, que estava citat a declarar davant del Comitè d'Activitats Antiamericanes de l'infaust senador McCarthy. Kane es troba abandonat per tothom, quan els quatre pistolers venen a Hadleyville per matar-lo. Els seus conciutadans li giren l'esquena, per covardia o per salvaguardar els seus interessos al poble, en el que ells resolen entendre que és un conflicte personal.

És la vergonya d'una societat que no vol veure el que està passant, no se sent solidària amb la víctima que ells mateixos han triat, que no tenen la responsabilitat necessària per resoldre els problemes en comú, sense el recurs a l'heroi. Els plans zenitals d'un Gary Cooper atribolat -patia una llaga d'estómac- caminant sol pel carrer major del poble al so de la balada de Dimitri Tiomkin ens remeten a una al·legoria sobre el maccartisme.

Al contrari, el xèrif John T. Chance de Rio Bravo és l'exemple principal d'un western individualista. És conscient del seu deure i que ha de confiar només en les seves pròpies forces. D'altra manera, no estaria a l'altura, no tant del que esperen d'ell els altres, sinó del que s'exigeix a si mateix. Li fan costat una colla ben pintoresca: un exajudant alcoholitzat, un vell coix que dispara sense engaltar i un pistoler jove -una mena de Billy el Nen- que vol venjar el seu amo.

El grup no el crea Chance, es forma d'acord amb les circumstàncies que l'envolten. Quan van mal dades, no se sap si Chance s'hi recolza o ells es recolzen en Chance, per redimir-se de la beguda, la senilitat o el desamparament. Dean Martin i Ricky Nelson cantant My rifle, my pony and me tancats a l'oficina del xèrif mentre Walter Brennan els acompanya a l'harmònica i Wayne apunta un lleu somriure, dibuixen el quadre de la camaraderia nascuda a prop de la persona de l'heroi autosuficient. El mateix, més o menys, passarà amb els altres dos westerns de Howard Hawks que tenen un tema semblant: El Dorado i Rio Lobo.