No parla, no mira, no plora ni riu, ni es queixa si el sol li toca la cara o una mosca li fa la guitza. No respon. I això que la dona que li parla, l'acarona, li fa ullets i li declara amor etern ignora sistemàticament que és un nino inflable i, per tant, no plora ni riu. Ni parla. Però parlar, ja parla ella, asseguda en una gandula a la platja, trasbalsada, confusa, amb un llast al darrere que l'ha deixada a la vora de la bogeria.

Ell és un nino qualsevol amb uniforme de policia pintat al cos. Ella és una dona de qui l'espectador no triga gens a percebre que alguna cosa no gira bé dins seu. La magnífica interpretació de la menorquina Enka Alonso converteix el viatge del públic cap al fons de la qüestió que se li planteja en una escapada lenta però imparable per una carretera plena de revolts. Una sensació d'angoixa creixent en una atmosfera gairebé irreal on tot el que queda fora de pla ho percebem a través dels ulls de la protagonista. A l'inrevés del que hi ha en el seu interior, que se'ns va revelant de forma punyent.

El muntatge guanyador del premi Born de residència teatral fa estada al Brossa per parlar sobre la violència sexual, els abusos, l'anorèxia i la malaltia mental. La dona a qui dona vida Alonso esdevé paulatinament un ésser ingràvid, sense cap àncora en la vida real, si és que la vida de cadascú és mai real sense lligar-la a les dels altres. Per a ella ja no hi ha la mesura del temps, el seu ritme vital va quedar atrapat en el bucle de l'agressió i la memòria, i només desitja ser cada cop menys ésser, menys vida.

Un text impactant i una posada en escena que, de tan nítida, esdevé tèrbola per a l'ànim. I és des d'aquesta dualitat que es construeix un muntatge absorbent que aconsegueix gelar-te el somriure. Com el d'un nino.