L penúltima crisi econòmica va comportar el 2011 la desaparició del poble estatunidenc d'Empire. En aquest escenari devastat arrenca un dels grans títols de la temporada. La seva protagonista, Fern (una superba Frances McDormand), és una dona de seixanta anys que es veu obligada, després del tancament de l'empresa que nodria la seva comunitat, a sobreviure viatjant en la seva furgoneta, el seu únic refugi, tot cercant qualsevol feina precària. Nomadland aborda un fenomen de l'Amèrica oblidada del segle XXI: molts ciutadans han adoptat una vida nòmada per necessitat. Els personatges del nou film de Chloé Zhao són els nets dels camperols desheretats de la Depressió dels anys trenta del segle passat que immortalitzà John Ford a la memorable Las uvas de la ira (1940). L'esperit èpic dels pioners dels Estats Units ha estat reemplaçat novament per una odissea realista genuïnament americana?, rodada per una autora nascuda a Pequín, que ha tornat (com en el seu excels The Rider) a fusionar magistralment la veritat i la ficció amb imatges que regalimen una malenconia crepuscular vertaderament estremidora. El repartiment està compost majoritàriament per actors no professionals que s'interpreten a ells mateixos i transmeten una autenticitat documental impressionant; Linda May, Swankie i Bob Wells, entre altres, són convincents dramàticament i omplen la pantalla amb testimonis commovedors. La lectura política només és explícita puntualment (el diàleg punyent entre Fern i els amics prepotents de la seva germana), perquè la cineasta prefereix concentrar-se en atrapar (i enaltir), amb un alè líric d'una gran volada, la dignitat extraordinària d'uns foragitats del sistema que han sabut conservat els principis essencials de l'amistat i de la solidaritat. El cor de l'Amèrica interior segueix bategant profundament en aquest clàssic instantani.
