01 de abril de 2021
01.04.2021
Regió7
ENTREVISTA

«Tenia una llibreria sota de casa i la lectura va ser el refugi del noi tímid»

El cantant de Sopa de Cabra, Gerard Quintana, explora els vincles entre la realitat i la ficció en la novel·la que va guanyar el darrer premi Ramon Llull

31.03.2021 | 23:58
Gerard Quintana va ser fa uns dies a Manresa per parlar de la novel·la amb la qual ha guanyat els 60.000 euros del premi Ramon Llull que publica el segell Columna

Escriptor. El gironí va passar per Manresa per explicar les claus de «L'home que va viure dues vegades», una novel·la on el protagonista pateix un gran trasbals

Tot estava a punt perquè la gira del darrer disc de Sopa de Cabra, La gran onada, comencés aquell 14 de març del 2020 en el que tot es va aturar. «De sobte, tenia més temps que mai», recorda Gerard Quintana (Girona, 1964), «però vaig descansar menys que mai», afegeix. Com a president de l'Acadèmia Catalana de la Música, va treballar per intentar que el sector tingués algunes respostes a un present i un futur incerts. «Jo visc en un pis de l'Eixample i un dia, xerrant amb l'Elisenda Roca de balcó a balcó, vam comentar la dificultat de concentrar-se en els projectes personals en un moment com aquell, en el que la realitat era inèdita. Va ser corprenedor, pertorbador, però ho havíem d'assimilar. I això va influir en la decisió d'abandonar la realitat».

La novel·la «L'home que va viure dues vegades», guanyadora del premi Ramon Llull, és filla en part d'aquells dies tant irreals de la primavera de l'any passat?

Tot allò que vivíem em va fer replantejar l'estructura, vaig decidir començar pel final, i així la força passaria al ´com' explico la història en comptes d'apuntalar-la en la trama. Abans de presentar el personatge, ja sabem molt d'ell.

En Salvador Martí, un poeta que viu un trasbals.

La situació em va influir en la voluntat de deixar la realitat i buscar la versemblança en un altre lloc, a l'inrevés del que passa a la literatura catalana actual, que és més periodística, històrica.

Va penetrar en altres gèneres?

Vaig entrar en el realisme màgic i la fantasia. Estem en un moment en el que sembla que haguem de reformular la realitat, vivim un canvi d'era, se'ns estan mostrant els límits a nivell climàtic, pel que fa a la sostenibilitat del planeta. I jo crec que la ficció és un punt de trobada. Qui és més real, Cervantes o el Quixot? Conclourem que el Quixot, perquè forma part de la nostra construcció del món. La realitat és una invenció comuna. Per això, vaig decidir fer passar el protagonista per la necessitat de construir-se de nou, fins i tot més enllà de la realitat. Quan escrius, el text és viu, els plans estan per alterar-los i cal estar obert a allò que et diuen els personatges. Vaig ser més agosarat pel fet d'estar vivint una irrealitat.

Un plantejament molt diferent al de la seva primera novel·la, «Entre el cel i la terra» (2019)?

Allí, hi vaig construir la ficció lluny de mi, el protagonista era un home de Bilbao que arriba a la Barcelona dels anys 50. Hi havia un costumisme treballat, precís, parlava de fets com l'atemptat de Carrero Blanco, el 23-F, l'incendi del Liceu... Però a L'home que va viure dues vegades no he respectat gens aquest patró. He buscat la ficció dins meu, he fet de miner per entrar a les meves cavernes, treure'n la veta i modelar-la.

S'ha sentit més lliure, a l'hora d'escriure?

Ho he estat no pas buscant la versemblança en una realitat precisa sinó en un imaginari més comú, com les cites de poetes i escriptors. Hi ha un vincle, un cert canon personal, el Bulgakov d'El Mestre i Margarita, la Història somiada de Schnitzler, Thomas Mann amb Faust i La mort a Venècia, el canvi de segle, l'inici d'alguna cosa, un anys convulsos, de preguerra, tot això em ressona i són referents personals de llibres que em van marcar. Els poetes que esmento van ser capaços d'escriure el seu propi comiat, Pavese, Plath, Pizarnik, Passolini... Tot això té la pàtina, la mítica del poeta maleït.

Vostè és un lector voraç?

La lectura va ser un refugi per al noi tímid i introvertit que jo era. Tenia la sort de tenir una llibreria sota casa, la del meu oncle Pere Rodeja, que fa uns dies va fer 142 anys. Allò, per mi, era casa, em permetia viure el que no podia viure. I, després, amb el temps, va esdevenir una eina. Llegir i rellegir. Cinema, música..., tot té la seva qualitat. Però llegir és dels fets vivencials culturals que et demanen més implicació.

En quin sentit ho diu?

Amb la música, pots emocionar-te sense fer un gran esforç, veient una pel·lícula et pots abandonar a la trama, però el llibre ets tu qui el torna a escriure. Llegir no és un acte passiu, és un acte actiu. Escric a poc a poc, soc un aprenent, quan escric penso en mi com a lector.

I com li agrada tractar el lector?

M'agrada crear el·lipsis perquè el lector les ompli, m'agrada que el lector construeixi i acompanyar-lo amb les referències que a mi m'han agradat. L'ajuden a entendre en 3D el que estic intentant explicar.

Què hi ha a l'inici de «L'home que va viure dues vegades», quin és el motor que l'activa?

L'espurna era reflexionar sobre què és el que ens fa ser. La qüestió de l'alteritat. De manera vertiginosa, vaig passar de ser el noi tímid i observador que volia escriure i feia teatre amateur a algú que estava sobre un escenari amb milers de persones al davant.

Un canvi potent.

Qui era jo? Aquest darrer? L'anterior? La idea és que una vida conté moltes vides. I a la novel·la volia parlar d'allò que fa que algú que ho perd tot, tot allò fonamental, es reconstrueixi. Em ressona La música de l'atzar, de Paul Auster, la tragèdia d'un home que es queda sol perquè la família el deixa. El primer que fa és agafar el cotxe i anar a fer una volta. I s'adona que, al cap d'uns mesos, encara està conduint i no pot deixar de fer-ho. Tot això és dins del meu llibre. Es tracta de crear un univers d'algú que ho perd tot, que és una forma de morir.

Deia que la trama no és el més rellevant.

El relat fa que el lector vagi passant per diverses reflexions, com ara l'actitud de la cacera de bruixes: o ets dels bons (els meus) o dels dolents (els altres). Al protagonista l'hi diuen saltamartí perquè sempre fuig i a està a la recerca d'alguna cosa. Això ja ens ho explicava l'Odissea, Ulisses el que vol és tornar amb la seva companya i el fill. Kerouac diu que tot és mort perquè tot ja ha passat abans. Allò que ens fa diferents als altres és la manera com ho expliquem.

El saltamartí és una figura que sempre està dreta.

Hi ha lectors que em pregunten si el Salvador és viu o és mort, i jo penso que això no importa, perquè troba l'equilibri que ha buscat tota la vida. Equilibri i dualitat: aquesta cultura nostra, una civilització amb un rerefons cristià, ho converteix tot en bons i dolents, i de les icones paganes en fan dimonis. O la vida o la mort, la felicitat i la desgràcia..., com si tot això no anés trenat.

La veritat i la mentida.

Com el Trump: amb mi o contra mi. La Kae Tempest ha tret un llibre, Connectar, es fonamenta en Jung i Blake, que diuen que sense oposats no es pot avançar. L'equilibri és fet d'això, és el resultat de la tensió, no és un lloc estàtic. Vivim un moment molt polaritzat. La meva àvia deia que la raó és dels burros. De petit, no ho entenia. La raó és de qui conversa, qui es posa a la pell dels altres. Cal convertir la raó en comuna.

No sembla que sigui el camí que seguim, no creu?

Estem tots lligats de mans i peus a estructures del segle XIX, els estats-nació. La gent té menys drets que els diners, com veiem amb les persones que fugen de les guerres a través del Mediterrani.

Insensibilitzats al dolor aliè.

El passaport sanitari crearà més discriminació. La qüestió és com es reparteixen els recursos al món. La independència de Catalunya és també per acabar amb la batalla dels estats. Si tots som europeus, hauríem de tenir drets comuns, però Europa és una unió econòmica d'estats per perpetuar-se. Si no estiguéssim subjectes a aquesta estructura, potser seríem mediterranis.

Té la sensació que estem al final d'alguna cosa?

És un moment de models exhaurits. I el d'un estat replegat en el centralisme i la repressió també està esgotat.

Per tot el que explica, sembla que porta molts anys mastegant aquesta novel·la.

Sí, crec que el fet creatiu sempre és l'excusa per desenvolupar i explicar-te coses. Al Salvador li demanen a què es dedica i, quan diu que escriu, li pregunten si això és una feina a fer a la vida. Vull veure que fa la vida amb mi i després ja intentaré comprendre-ho.

Ja en té una altra a la ment?

La propera fa sis anys que em ronda pel cap. Ara que estem en un moment tant fals, tant farsant, com diu la Sílvia Pérez Cruz en el seu darrer disc, en el que ningú és el que sembla, vull explorar com fonamentem la identitat. Com som a les xarxes? Hi som per ensenyar-nos als altres, si et mostres tal com ets, no té cap interès.

Publicarà poesia?

Fins als 50 no vaig començar a escriure llarg. La poesia té la seva pròpia música.

La seva poesia són les cançons?

Hi ha gent que fa lletres genials, però són un contrapunt al fet musical, que té un component emocional. La poesia ho té tot, res no hi és sobrer. A mi encara em falta una mica.

Diuen que és l'art de la concisió.

Amb un sonet n'hi ha prou per explicar el món.

No deixarà pas el músic per quedar-se amb el poeta?

No, seria com dir que són incompatibles. Un músic pot ser el que vulgui, el creatiu ho pot ser en qualsevol àmbit. És empàtic, fa l'exercici de ficar-se a la pell d'un altre. I això fa enriquir el conjunt.

Hi va patir fent aquesta novel·la?

La dualitat no existeix. Vaig veure una fotografia de Tolstoi amb la vuitena versió de Guerra i pau. Jo, la meva, l'he escrit tres cops, i en alguns passatges em vaig haver d'aturar i esperar. Hi ha moments emocionals molt durs. Però escriure és exposar-se.

Hi ha tota una generació de novetats literàries que quedaran per sempre més marcades per la pandèmia. Fa dotze mesos, escriptors que havien guanyat els principals premis de les lletres catalanes lamentaven que el virus havia estroncat no tan sols el Sant Jordi, sinó també una intensa campanya promocional. Les trobades virtuals amb els lectors i, posteriorment, les signatures de llibres van precedir la represa de les presentacions, que encara avui en dia se celebren amb limitacions. Com la que va dur a terme Gerard Quintana a la Llibreria Parcir de Manresa fa uns dies, que va deixar petita la planta inferior de l'establiment amb una vintena d'espectadors. «Estic fent moltes voltes per parlar del llibre arreu del país», va explicar el cantant de Sopa de Cabra, que fa dos anys va debutar com a novel·lista i ara ja ha situat el seu nom al palmarès del Llull, el guardó literari més ben dotat en català –juntament amb el Sant Jordi–, amb 60.000 euros. De cara al proper 23 d'abril, el cantant i escriptor es perfila com un dels noms que pot copar les posicions més altes en les llistes de vendes. Sempre que, és clar, els indicadors de la pandèmia no es disparin i ens facin retrocedir altra volta.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.