Sempre he pensat que Baroja, Delibes i Marsé han estat els millors narradors en llengua castellana dels darrers temps. Vull dir que són els que han explicat millor els fets que van esdevenint al llarg d'una novel·la, amb un llenguatge precís, sense fullaraca. Parlant d'en Marsé, crec que Teniente Bravo és un gran conte, i val a dir que Un día volveré i Ronda del Guinardó han desvetllat la meva admiració més sincera. Ara, la lectura del reguitzell d'improperis, a cops entranyables, a cops estalviables, que constitueixen Notas para unas memorias que nunca escribiré, voldria esbossar uns comentaris sobre el cinèfil Marsé, el noi que anava a veure programes dobles al cine Rovira, que es va iniciar com a comentarista a Arcinema, que va escriure la sèrie Polvo de estrellas al diari El País i que va publicar Momentos inolvidables del cine.

Quant a la música, Marsé començava les hores de feina -solia escriure dret, recolzat en una taula alta de fusta, com en Hemingway- escoltant Crazy World, la cançó de Henry Mancini, que interpreta Julie Andrews a Victor o Victoria? i que Blake Edwards acarona en un tràveling en rodó. Quasi el mateix que en Whistling Away the Dark, una altra balada molt significativa, que la mateixa Julie entona al pregenèric de Darling Lili. Cantant sota la pluja és el seu musical preferit. Cap sorpresa. Però la dansa més captivadora per a ell és Dancing in the dark, que Fred Astaire i Cyd Charisse ballen al parc a Melodies de Broadway 1955, de Vincente Minnelli. En aquest cas, jo l'ajuntaria amb el pas à deux del mateix Astaire amb Audrey Hepburn en un paisatge idíl·lic parisenc a Funny face, de Stanley Donen, i amb el fabulós de Gene Kelly i la Charisse als prats florits d'una Escòcia d'estudi MGM a Brigadoon de Minnelli.

Les actrius mítiques no ofereixen gaires sorpreses. De l'Ingrid Bergman recorda el petó que es fan amb en Cary Grant a Notorious, que Hitchcock va voler rodar desafiant el Codi Hays, a base de fer que no fos un petó llarg, sinó fragmentat en petites embranzides. Fa referència a la Paulette Godard de la qual es va enamorar als 13 anys, segurament veient-la en els films d'aventures en color d'en Cecil B. De Mille. Ben curiosa és la menció d'Ella Raines, una actriu oblidada, però molt atractiva -en la línia d'una Lauren Bacall o Lizabeth Scott- a la qual qualifica de «ojos verdes venéreos». La vam poder veure al costat de Burt Lancaster a Brute Force, de Jules Dassin.

Les pel·lícules que destaca són Una película hablada, de Manoel de Oliveira, mentre es fa ressò de la increïble vitalitat del director portuguès als 100 anys. Contraposa La filla de Ryan de David Lean, a L'home tranquil, de John Ford, tot dient que la primera és una Irlanda real i la segona una Irlanda mítica, però que ell, com a bon fordià, s'estima més el mite. Finalment, emociona la citació dels commovedors versos que l'avi de la Deborah Kerr -«el poeta més vell del món»- aconsegueix acabar abans de morir a La nit de la iguana, de John Huston: «Amb quina serenor/ la branca d'olivera mira com declina la llum del dia/Sense plors, sense dolor ni desconsol, sense una llàgrima pel sol que s'ha perdut».