Els grans estudis han posat el fre de mà amb la pandèmia i, així, la majoria de les seves últimes produccions no han arribat a les sales. Però hi ha excepcions: la mítica Disney ha possibilitat que un dels seus últims projectes animats, Raya i l'últim drac, s'estreni en el circuit comercial. Una bona notícia perquè, a més, som davant una pel·lícula realment recomanable. La seva heroïna, Raya, és una jove guerrera que viu a Kumandra (inspirada en el sud-est asiàtic), una terra màgica que havia estat poblada cinc segles enrere pels dracs; aquestes criatures es van sacrificar per poder evitar el triomf de les forces malignes. Però l'amenaça d'aquestes ha tornat i la nostra protagonista maldarà per evitar el desastre. El llargmetratge parteix d'una premissa argumental i dramàtica molt conreada per l'escola Disney (una aventura que esdevé un aprenentatge vital). I el seu toc femení connecta amb algunes de les darreres (i reeixides) propostes de la llegendària companyia, com Frozen i Vaiana. El film aposta decididament per assumir els codis d'un dels subgèneres més paradigmàtics de la cultura oriental: el wuxia, una combinació de fantasia, èpica i arts marcials. Un dels seus directors (Don Hall) ja havia destacat anteriorment en una cinta animada presidida per l'acció (Big Hero 6). Raya i l'últim drac fusiona brillantment tradició i modernitat. La seva narració, amb uns ingredients clàssics, apunta, d'una banda, cap a una sensibilitat molt actual (la seva voluntat feminista i ecològica) i, d'una altra, es desentén, de manera valenta, d'algunes de les fórmules més emprades pel gènere animat en les últimes dècades (el romanticisme i el musical). Però el seu resultat final hauria estat encara més original (i atrevit) si els seus autors haguessin pogut incloure la conclusió inicialment prevista, més realista i amarga.
