Ara que passo dels vuitanta, alguns periodistes gosen preguntar-me: «Monsieur Delon: quina ha estat la dona de la seva vida?» I jo els responc, ja sense cap mena de dubte : «Rosemarie Albach-Retty. Vostès la coneixen com a Romy Schneider». Llavors, si al periodista de torn l'he rebut a casa, seguim la filera de fotografies emmarcades que guardo a l'estudi i contemplem la bellesa de «l'autrichienne» d'ulls clars i somriure encisador. La veiem amb barret negre i les mans cobrint-se els pits, amb biquini al meu costat a La piscine, ballant tots dos a Montecarlo, damunt de la bicicleta en un prat de flors, baixant del cotxe a Canes Parlo d'ella i lluito contra el desconsol. Que ningú no pugui dir que l'antic paracaigudista d'Indoxina és ara un vell xaruc de llagrimeta fàcil.
Vaig conèixer la Romy el 58, quan ella, als seus vint anyets, era ja molt popular per haver rodat les tres pel·lícules de la sèrie de Sissi. Jo en tenia vint-i-tres i no havia fet mai de protagonista. Havíem de treballar en un film de Pierre Gaspard Huit que es deia Christine, una tragèdia romàntica de duels i suïcidis localitzada a la Viena imperial. El productor Silberman em va dir que anés a rebre la meva companya a l'aeroport d'Orly, i jo em vaig presentar al peu de l'escala de l'avió amb un ram de roses vermelles. Em va semblar una noieta rodanxona, cara de pa de ral, que sempre somreia, encara que no entenia ni un borrall de francès. Desprès em va dir que, a ella, jo li vaig semblar estirat, conscient del meu atractiu i gens simpàtic. Malgrat aquesta primera impressió, quan ens vam traslladar a Viena i ens vam tractar dia rere dia, ens vam enamorar com colomins. Durant quasi cinc anys, vam compartir l'apartament a la vora del Sena, malgrat que la mare d'ella -una bona peça, amiga personal de Hitler i Goebbels- li deia contínuament que jo era un infidel compulsiu. Jo vaig fer Plein soleil, de René Clément i tot seguit li vaig caure en gràcia a Visconti. Ella va fer teatre també amb Luchino i El procés amb l'Orson Welles.
Tot anava bé fins que vaig començar una relació paral·lela amb la Nathalie i ella va quedar embarassada del meu primer fill, Anthony. Ens vam casar a Los Angeles, havent-me acomiadat de la Romy per carta, com un covard. Amb tot, quan Jacques Deray ens va reunir per La piscine, ens vam fer còmplices per a tota la vida, units amb llaços molt forts, més enllà de les nostres derives amb altres parelles.
El seu fill David va morir quan els ferros de la reixa de la casa dels avis Biasini li van perforar l'artèria femoral, i a la Romy el món se li va fer fosc. Mai no es va poder aixecar d'aquella pèrdua lamentable. Sé que s'embotia de pastilles i les feia passar coll avall amb vodka. La van trobar morta al seu pis poc temps després. Com que no se li va fer l'autòpsia, m'agrada pensar que es va morir del que s'anomena «síndrome del cor destrossat». Molt sovint, agafo el cotxe i, sense dir-ho a ningú, m'arribo al cementiri de Boissy-sans-Avoir per dipositar un ram de roses vermelles a la tomba on reposen les restes de la Rosemarie Albach-Retty, la dona de la meva vida.
