Fa anys que va deixar les vinyetes per la pintura i, després, per l'escriptura, però el còmic continua sent la pedra angular de la trajectòria de Nazario (1944). Sevillà de naixement, va arribar a Barcelona els anys setanta, on va ser una figura clau del moviment contracultural i de la nit barcelonina juntament amb altres il·lustres, com el pintor José Pérez Ocaña. Ara reedita Alí Babá y los 40 maricones (Ediciones La Cúpula) -publicada el 1993-, una de les seves obres més celebrades, plena d'humor, sexe i les relacions gai que marquen la seva obra.

El còmic que torna ara a les llibreries és el mateix de fa 30 anys?

No hem fet canvis en el contingut, però sí en el tipus de paper. Vaig demanar que no fos tant brillant com en edicions anteriors, perquè la tinta quedés més suau. És un material que vaig fer mentre treballava a Turandot, amb un estil més carregat i ple de color. Allà m'hi sentia una mica pres i em vaig desfogar amb aquesta mena de 13, Rue del Percebe on a cada pis viu un perfil determinat d'homosexual i retratant les relacions entre ells. Crec que va quedar divertit.

Què pot aportar la lectura d'aquest còmic amb el pas del temps?

Vaig fer servir arquetips, que no passen de moda. Són temes vàlids per a qualsevol època, com ara la parella en què un dels dos és més promiscu. Però això no només passa en l'entorn homosexual. Aquestes relacions externes reforcen la parella perquè l'equilibren, ja que si s'acaben és perquè un dels dos s'avorreix. De fet, amb el meu marit, Alejandro, no teníem aquest problema: teníem una relació oberta.

Les històries no canvien, però la ciutat on passen ha girat com un mitjó.

Així com el detectiu transvestit Anarcoma es movia ens uns baixos fons que eren molt d'una època, en aquest còmic no hi ha un lligam tan fort amb la ciutat. Els personatges lliguen al carrer, però l'espai no els defineix. M'interessaven més els interiors. Fins i tot el bar que hi ha als baixos de l'edifici és un de completament normal.

Quan parlem de vostè sempre surt el terme «underground». Li molesta arrossegar aquesta crossa?

Vaig començar amb aquest estil perquè feia històries transgressores que ideava sense pensar si es podrien publicar o no, ja que estàvem en una dictadura. Per a mi, l'underground ha de complir tres requisits: l'has de fer lliurement, editar-lo tu mateix i distribuir-lo al marge del mercat ordinari. Però el concepte underground és molt vague i el que aquí editava clandestinament a França es venia als quioscos.

A la seva web té un apartat dedicat a alguns dels escàndols més sonats que ha protagonitzat. Quin paper han jugat en la seva vida i obra?

La majoria no estan fets expressament. Per exemple, un cop vaig fer una exposició a Còrdova amb dibuixos que van semblar molt xocants, fins al punt que hi va haver qui es va tancar dins la sala on exposàvem per exigir a l'Ajuntament que la clausurés. El catàleg no es va poder imprimir perquè ningú no es va voler arriscar. Ara bé, anys després vaig tornar-hi amb una exposició per a un centre LGTBI, vaig dur-hi el material més atrevit que tenia i..., no va passar res. Van inaugurar la mostra, la van tenir oberta quatre dies, van tancar per vacances i no se'n va assabentar ningú. Els escàndols sorgeixen de manera més inesperada i, en canvi, quan en vols muntar un no passa res.

Com veu la situació actual del col·lectiu LGTBI?

Hem avançat molt. Que jo pugui parlar del meu marit o que la gent que hagi volgut adoptar ho hagi pogut fer ja ho demostra. Ara bé, això no vol dir que de tant en tant no sorgeixin energúmens que ens ataquen per ser diferents. Això només es resoldria amb condemnes més fermes i no perdonant-los la vida. Però hem avançat força.