«

Era realment estrany que en un país on hi ha hagut una col·lecció com La Cua de Palla no hagués sortit al llarg dels últims 50 anys cap historia generalista del gènere negre i policíac escrita en català». Un buit que dos

estudiosos del gènere negre i policíac, el berguedà Jordi Canal (1955) i el barceloní Àlex Martín (1974), van començar a resoldre ara fa dos anys amb la publicació del primer volum de Trets per totes bandes (Alrevès), dedicat a l'època clàssica del gènere, dels orígens fins als anys 70. Ara, en presenten la continuació, que arriba fins a l'actualitat, i que posa en solfa de manera definitiva, amena i rigorosa la terminologia d'un macrogènere en constant ebullició i evolució, amb tendències, autors, etiquetes i subgèneres. Amb il·lustracions i cànons, inclosos els dels autors. Per posar negre sobre blanc. El llibre el presenten els dos autors avui (18.30 h) a la biblioteca de La Bòbila en un acte conduït pel periodista i escriptor Jordi Nopca.

El primer assaig en llengua catalana sobre la novel·la negra i policíaca. Ja tocava?

Per això ens ho vam plantejar amb l'Àlex Martín. Hem estat 8 anys amb moltíssimes lectures i moltíssimes discussions per consensuar el resultat. Però finalment ho hem aconseguit.

Aquest segon volum comença als anys 70 del segle XX. Era el tall perfecte?

Sí. A final dels 60, inicis dels 70 s'acaba la novel·la negra nord-americana com a moviment literari; l'any 1972 surt la darrera història de Maigret de Simenon i el 1976 mor l'Agatha Christie. Aquests eren els tres grans pilars del primer llibre: negra, Simenon i policíaca. I, durant els 70, ja comencen a sortir autors que renoven el gènere negre. Escriuen històries que passen als anys 40, que reviuen èpoques passades, molt centrats en la figura de Philippe Marlowe i de Humprehy Bogart. Fins llavors, però, la novel·la negra havia estat testimoni del present.

Perquè acaba als 70 la novel·la negra nord-americana com a moviment literari?

Els autors clàssics s'han anat morint. La novel·la negra era bàsicament literatura popular, de quiosc amb uns tiratges brutals: la gent portava una novel·la a la butxaca. Però a partir dels anys 50 comença a ser desplaçada per la televisió. Una mica el mateix que passa ara amb les sèries. La gent deixa de llegir perquè s'enganxa a la pantalla.

Però la gran majoria de segells tenen una col·lecció de negra...

Hi ha una sobreexplotació i les editorials juguen a la ruleta russa.

I tot porta l'etiqueta de novel·la negra...

Aquí tenim un problema de terminologia. A qualsevol cosa se li diu negra.

Un parell d'exemples?

James Ellroy fa novel·la negra; Donna Leon fa novel·la policíaca, però no negra mediterrània, tot i viure a Venècia. També hi ha etiquetes geogràfiques, que són purament comercials, com la novel·la negra nòrdica creada per al desembarcament de màrqueting literari, cinematogràfic arreu del món.

I què me'n diu, de la novel·la negra mediterrània?

La novel·la negra mediterrània, en canvi, era un projecte ideològic, el que seria la literatura del desencant, de les societats europees que haurien pogut ser mes progressistes o més solidaries i que en canvi han derivat cap a societats més populistes, d'extrema dreta, nacionalistes.

La terminologia és bàsica.

Amb l'Àlex teníem clar que si escrivíem la història de la novel·la negra i policíaca la faríem a partir de la terminologia que ha anat generant el gènere. I explicant cada corrent, cada subgènere perquè quedés fixat en algun lloc. I això passa amb un gènere que va evolucionant, que va començar sent un entreteniment i que va camí de convertir-se en una literatura que no serà de gènere.

Per què?

Perquè simplement acabaran sent obres literàries. Això, a final del anys 80 ja ho deia Manuel Vázquez Montalbán: el futur de la novel·la policíaca i negra és veure-la com un tipus de literatura que en moment donat va ser gènere i que ha evolucionat fins a deixar-ho de ser.

I anem pel camí?

Sí. I això es veu en aquest segon volum. Els escriptors actuals el que fan és anar a la novel·la policíaca clàssica o negra i agafar elements, estructures, personatges i fer-los servir per al seu propi projecte narratiu, prescindint que el llibre encaixi en un esquema de gènere. I això és molt interessant per no repetir esquemes. Si a l'època clàssica hi havia una divisió molt clara entre la negra i la policíaca, a partir dels 70 hi ha molta hibridació.

Què hi ha de la novel·la negra catalana i espanyola?

Al llibre parlem dels pioners. I aquí, l'única aportació genuïna que hem fet a escala mundial és Manuel Vázquez Montalbán amb Carvalho. Ell deia que no escrivia novel·la negra sinó que escrivia novel·la crònica de la seva ciutat, però en realitat va renovar la novel·la negra espanyola, que va influir en la novel·la negra mediterrània i moltíssim en el neopolicial llatinoamericà. Una altra aportació important seria la que va fer Maria Antònia Oliver, que va crear als anys 80 la Lònia Guiu, una detectiva feminista, molt poc després de les primeres detectives feministes americanes.

Estats Units seria el país que ha fet més aportacions al gènere?

Indubtablement. Estats Units crea la novel·la negra i d'alguna manera gran part de les corrents posteriors. Una de les últimes i molt interessant és el country noir, novel·les negres que passen fora de les grans ciutats.

Una fugida dels clàssics.

És la gran explosió del gènere. Ara és difícil trobar un lloc al món que no sigui escenari d'una novel·la o sèrie policíaca.

Això lligaria amb la tendència europea dels crims en llogarrets on mai no passa res?

Sí, però la gran influència de la novel·la negra i policíaca que es fa Europa continua sent Simenon, el tipus que mira i no jutja, que vol saber, que no és terriblement violent, com els americans. Ha modelat un estat de pensament que ha fet que tothom qui s'ha plantejat crear un personatge, des de Camilleri a Leon passant per Markaris el tingui com a base.

Aquí i ara, per on passem?

El boom va esclatar fa 15 anys. Com a sensació de moda continua semblant que és manté en un punt àlgid. Com a gran industria de venda no ho tinc tan clar.