Per què no? Aquesta és la pregunta. La que es va fer la periodista d'aquest diari Gemma Camps Claramunt (Manresa, 1971), que signa com a G. C. Claramunt quan escriu ficció, quan va començar a escriure Un tuit para Eugene (Playa de Ákaba), la novel·la amb què va debutar en la literatura el 2017, un llibre que unia sentiments i cinema per explicar l'estreta relació que s'estableix per culpa d'unes insistents piulades entre un actor alemany d'èxit i una barcelonina apassionada pel setè art. Com ella, de fet. Dos anys després, G. C. Claramunt canviava al negre de denúncia amb la novel·la Vermell tinta (Parnass) per, ara, tornar als taulells de les llibreries amb Un missatger per a la Nora (Parcir), la continuació d'aquella relació..., interrompuda entre l'Eugene i la Nora. L'autora presentarà el llibre dilluns, en dues sessions, a les 19 i a les 20 h, a la llibreria Parcir.

«Fins aviat. Eugene». Així acaba Un tuit para Eugene. Ja sabia que hi hauria segona part?

No. El vaig escriure pensant que s'acabava i punt, però alguns lectors que, en el fons, manen més que tu sobre la història, un cop l'han llegida i se l'han fet seva i tu ja te n'has distanciat, em van fer preguntes sobre com continuava. Si acabava bé, si acabava malament, i un bon dia vaig decidir reprendre el fil de la història de la Nora i l'Eugene.

La podem llegir sense perdre'ns?

Sí, però espero que al lector li entri el cuquet de llegir la primera part, i que es pugui reeditar en castellà i, sobretot, editar en català.

Ha passat de la piulada al missatge. Una prova que la relació entre ells dos s'eixampla?

Sí, tot i que... Bé, no vull fer cap espòiler perquè, personalment, quan algú em dona pistes de qualsevol obra que tinc previst llegir o veure em molesta molt. Però, sí. La relació virtual que es va establir entre ells a Un tuit para Eugene havia de fer el salt a la realitat. A la dura i crua realitat. O no...

En la realitat, reivindiquem l'amor?

Jo crec que sí. Sovint es considera tot el que té a veure amb els sentiments i amb el romanticisme en concret com una cosa de segona i no hi estic gens d'acord. En molts casos, per exemple, els precedents romàntics d'una relació abans de consolidar-se (o no) donen molt joc. Potser per això moltes històries acaben quan, en realitat, comença aquella relació perquè el que hi ha abans té més encant. Per això, igualment, els thrillers (no tots) acaben quan troben el dolent, perquè els precedents fins a arribar-hi contenen una intriga que és la que dona interès a la història.

Sabent els precedents, la Nora, ara, sembla molt més forta i l'Eugene, potser no tan transparent...

Suposo que és el moment que tots dos se sincerin amb ells mateixos. La Nora, tot i que pot semblar una dona molt insegura, és de les que treuen forces d'on calgui quan és necessari, sempre pensant en els altres, però aquí també ho farà pensant en ella mateixa, i em sembla perfecte. L'Eugene, casat i amb un fill petit, està molt marcat pel que se suposa que ha de ser el camí que ha de seguir la seva vida, però en la vida de les persones no hi ha un camí traçat.

Les dues novel·les no s'entendrien sense les píndoles de cinema, més de 70. Hi ha una relació directa entre la pel·lícula que obre cada capítol i el que hi explica?

Sí. Hi ha un lligam entre la trama i les pel·lícules que hi van sortint, que són un complement de la història o de situacions molt concretes. A mesura que escrivia, depenent de la situació, hi anava incloent la part cinèfila.

Una curiositat. Ha repetit cap film respecte del primer llibre?

I tant! Up!, Master and Commander... No puc presumir de tenir gaire memòria ni de ser una gran cinèfila... I, a banda, m'agraden molt les dues però sobretot és perquè em funcionen amb l'argument.

Amb quin gènere cinematogràfic definiria Un missatge per a la Nora?

Crec que hi ha una mica de tot. Potser, d'entrada, li escau més el gènere de comèdia romàntica, tot i que també hi ha intriga, drama, humor, història... Voldria pensar que Un missatge per a la Nora és una novel·la que inclou moltes lectures en una sola, com una ceba, com una matrioixca. Hi ha la part més evident i central, que és la relació entre els dos protagonistes, però també hi ha una reflexió sobre el bé i el mal, l'amistat, els clixés, la mort, la creació... Hi surt Manresa...

I una invitació a somiar..., perquè unir un intèrpret famós i una dona anònima no és un argument fàcil.

Una miqueta la idea inicial d'Un tuit para Eugene va ser aquesta. Què passaria si uníssim dues persones de dos mons distants però amb un nexe comú: l'estimació pel cinema. I també el: «per què no?» Suposo que hi haurà qui s'apunti a aquest desafiament i qui dirà: «perquè no pot ser i punt». Jo soc de les primeres.

En el llibre, torna a sortir un elenc de grans secundaris, reprèn el tema de l'Alzheimer i hi introdueix la pedofília... La vida sempre supera la ficció?

Sí, però la ficció és més divertida. Com a mínim, per a l'autora.

I les segones oportunitats són fantàstiques, sempre que resultin convincents, com diu un dels personatges del llibre. És així?

Sense segones oportunitats hi hauria moltes històries magnífiques que quedarien sense resoldre però, d'altra banda, ja saps (riu) el que es diu, que mai les segones parts foren bones. Si hi ha una cosa que caracteritza un escriptor és la seva capacitat per manipular, en el bon sentit de la paraula, depenent del que li interessi per a la seva història. Així, el que he afirmat ara no t'ho creguis del tot...

D'acord. Serà sincera si li demano si li agraden els aeroports?

Sí. M'agrada l'energia que desprenen.

I si Keanu Reeves té a la seva videoteca The Soloist, de Joe Wrigth?

Ho hauríem de demanar a ell....

Un missatge per a la Nora acaba amb «The End». Final. No hi haurà una tercera part de les desventures d'aquesta parella inusual?

No. Vaja... No!.

Segur? Com vulgui. Quina pel·lícula em miro quan acabi la novel·la?

Crec que la millor seria una pel·lícula de la novel·la.

I mentre l'esperem, quina trio per començar a llegir-la?

Qualsevol que convidi al «per què no?»