Galícia ha esdevingut els últims anys un dels focus més suggeridors del panorama cinematogràfic europeu. O que arde, Trinta lumes i Longa noite són algunes de les creacions més brillants d'aquest corrent. Cuñados també és una pel·lícula genuïnament gallega, però, a diferència dels títols esmentats, no conrea un cinema d'autor i neix sense complexes amb una voluntat inequívocament comercial. El seu realitzador, Toño López (amb una trajectòria essencialment televisiva, associada a sèries com Mareas vivas i Matalobos), ha debutat amb una òpera prima que torna a posar sobre la taula unes relacions familiars certament especials. Els seus protagonistes, Eduardo i Sabonis, són dos cunyats que es plantegen una solució insòlita i desesperada per poder salvar el negoci familiar (un celler): segrestar el cunyat d'una empresària que ha renunciat a ajudar-los. El director d'Ourense ha reconegut les influències de comèdies italianes i espanyoles dels anys cinquanta i seixanta, com la magistral Rufufú (Monicelli, 1958) i la simpàtica Atraco a las tres (Forqué, 1962). Cuñados no passarà a la història (tampoc ho pretenia), però dona molt més del que prometia. López concep un disbarat que aplega aparentment tots els ingredientes d'una comèdia afermada en el costumisme i el pintorequisme, però, no obstant això, es desmarca sortosament d'altres productes que incideixen en la mateixa línea, com el famós i insofrible Ocho apellidos vascos, perquè no es repenja en l'humor més tosc. La pel·lícula tracta amb enginy i habilitat els estereotips de l'univers gallec, i així en la seva trama accelerada juguen un paper significatiu el bàsquet i una traficant de?, pop! Un repartiment impecable i farcit de noms poc coneguts propicia que aquest llargmetratge assoleixi el seu modest objectiu: erigir-se en una mostra digna d'un cinema eminentment popular.
