Sempre és així: l'amor i la cultura són els primers pedestals que emergeixen en temps de guerra o crisi com la que estem vivim. L'art floreix com a necessitat, però també com a resposta. Pels grans incendis de l'any 1994 que van afectar greument el Berguedà, dues veïnes de Casserres que durant anys no es miraven a la cara, el foc i la por, van fer que s'abracessin per sempre més i amb llàgrimes dels ulls als peus. La suposada normalitat fa que la raó sigui calculada, mentre que en temps convulsos i incerts el gest automàtic és del tot brusc, animal i passional. I ara què passa?

En la cultura: sota aquest paraigua s'hi arreplega un futurible que a la vegada pot perfilar-se com a lloable i com a menyspreable. Els canvis en la cultura a casa nostra són lents i, per tant, les conseqüències de la covid són imprevisibles perquè no les disseccionarem nosaltres, serà una pantomima d'un tarannà que sovint esdevé ranci.

Per l'artista: una hòstia a cada galta d'efecte immediat. Al nostre país, per idiosincràsia, a la cua de tot i, per això, penso que hi ha tants i tants artistes. En aquest sentit, és necessari diferenciar, però també apreciar, qui és o què significa ser artista. Caldria començar a valorar-ho.

Sobre l'obra: un dels punts interessants a tenir present és saber quin resultat tindrem de tot plegat. Ara mateix, i per manca de perspectiva, no tenim res que faci pensar que hi ha obra que interpel·li la pandèmia. Per ara, una evidència: constatar el confinament, tot tancat provisionalment. És important, també, deixar constància del que està passant i això suposa tenir una immediatesa d'unes imatges explicatives, un relat contemporani de l'avui. Però també que l'artista s'expressi sense filtres. Si obrim el fil de l'obra més escènica, el futur d'uns anys curts són poc corals, principalment per pressupost i per l'imaginari de l'individu grupal.

Allò tecnològic: si els patrons futuristes són capaços de guardar o traduir un resum del que ha passat durant l'últim any, per mi aquest serà el gest i el resultat més important dins del món de l'art i també de la cultura. Apuntem-ho per visionaris però també per espectadors més enllà del rol egocentrista de les xarxes socials. No passa tot plegat per vincular i encarar l'art i la tecnologia de manera accidental però que ens connecti?

I el públic: avui les institucions programen un tipus de cultura enfocada a un públic reduït, potser massa, però que amb les ganes de la gent, esdevé molt més directe i on allò interpersonal esdevé el centre, quasi com a risc, com una aposta per afirmar que estem vius. Això són conseqüències pandèmiques institucionals, una resistència crònica, que es transforma en muntar festes majors per a un públic consumista. Caldria anar més enllà! Parlo de festivals, de museus i altres festes tropicals. Ja estaven dins d'un rumb agònic, com anar al supermercat. El públic en té ganes, cal que ho capgirem tot, de dalt a baix. El gaudi és per a qui el treballi.