n

El vostre disc es titula Carrer i arriba en un moment en què, precisament, se'l trepitja poc.

El títol ha estat una arma de doble tall, ja que vam començar a preparar el disc la tardor del 2019, quan va sortir la sentència del Procés, i la paraula carrer ens donava l'excusa per parlar de tot allò que hi estava passant i feia que fos un espai d'empoderament, trobada i comunitat. Al final, el disc ha sortit en un moment en què veiem molt necessari reivindicar el carrer com un espai que hem perdut i que hem de recuperar.

En aquest disc us obriu a estils que fins ara no havíeu tocat. Fins a quin punt ha estat un gest volgut?

Ha estat premeditat, perquè feia uns quants discos que havíem agafat una mateixa dinàmica de treballar i compondre amb uns mateixos referents. Guerrilla, per exemple, era una evolució de Foc però no hi ha cap proposta nova, són discos molt semblants. Amb l'entrada de dues components noves vam tenir ganes de buscar noves sonoritats. Mark Dasousa, productor del disc, ha estat decisiu per trobar fins on podíem arribar tibant el nostre estil però introduint aspectes nous.

Hi trobem cançons que ens remeten a grups tan diversos com Calle 13 o The Beatles.

Buscar nous sons també ens ha fet buscar referents en qui no ens havíem fixat abans. Hi ha cançons, per exemple, que ens remeten a Flogging Molly, però d'altres més al punk-rock californià tipus Green Day. Estem contents perquè hem pogut encaixar aquests referents en el nostre estil d'una manera que abans hagués estat impensable. Una cançó tipus Beatles en un disc d'Ebri Knight? Per què no?

El que no ha canviat és el contingut reivindicatiu, tot i que més centrat en l'actualitat. La situació hi obligava?

Sempre hem entès la música com una eina per empènyer el món cap a un escenari més just i lliure. Hem fet cançons més enfocades cap al present i cap al futur més immediat que en discos anteriors com La voz dormida, on fèiem referència a lluites passades i referents més antics. Crec que ara tenim una manera d'explicar les coses més directe i, en algun moment, potser més agressiva i més clara.

De fet, una de les cançons de Carrer es titula Estima la música, odia el feixisme.

Volíem combatre el discurs hegemònic de la pau i la violència. Com a persones humanes és normal que ens enrabiem i odiem, però hem de saber canalitzar tot això. Si hem d'odiar alguna cosa és el discurs de l'odi, que assenyala els col·lectius més vulnerables com a culpables de tots els problemes, i la gent que propugna aquest discurs. El carrer és l'espai on haurien de tenir menys veu i, malauradament, hem vist com cada cop hi tenen més presència. I també als mitjans de comunicació. Per nosaltres aquesta cançó en el fons és d'amor, ja que el que diem és que ens hem d'estimar i odiar només a qui ens vol fer mal.

Aquest és el vostre primer disc amb Laia Anglada a la bateria i la manresana Alba Atcher a la flauta. Com han canviat la vostra manera de treballar?

Ens ha enganxat la pandèmia de ple i no hem pogut normalitzar que estan amb nosaltres perquè encara no hem compartit gira. Elles vénen de mons molt diferents. La Laia ens ha aportat una riquesa en ritmes que no teníem i l'Alba ens ha dut molt a nivell interpretatiu de flauta. També l'Alba ha donat una riquesa i una contundència a la secció de veus molt maca. Quan escoltes el disc te n'adones dels canvis.

Les mesures de sanitat han obligat a replantejar els concerts de dalt a baix. Com es viu des de dalt de l'escenari?

Les ganes que tenim de tocar són molt grans tot i les restriccions. Però sempre hem donat molta importància al tipus de concert que fem, amb l'energia i explosió que caracteritza la nostra música. Crec que ens costarà que aquest disc comenci a caminar en condicions normals.