23 de abril de 2021
23.04.2021
Regió7
ENTREVISTA

«Hauríem de treballar el vincle de l'art català amb el discurs internacional»

Els comissariats d'exposicions i la feina d'arxiu personal van mantenir activa la manresana Pilar Parcerisas durant els llargs mesos de confinament i pantalles

22.04.2021 | 23:38
«Hauríem de treballar el vincle de l'art català amb el discurs internacional»

Historiadora de l'art. La pandèmia va obligar a fer una pausa de la vida quotidiana, però Parcerisas no ha estat mai aturada. La manresana sempre té diversos projectes entre mans, com les dues exposicions que ha inaugurat recentment a Barcelona

El Museu d'Història de Catalunya ha obert aquesta setmana una gran exposició sobre la trajectòria del dibuixant satíric, pintor i escenògraf Joan Josep Guillén, un projecte comissariat per la manresana Pilar Parcerisas (1957) que veu la llum mesos després del que estava previst. La pandèmia va agafar la historiadora de l'art amb el pas canviat, com a tothom, però ni el confinament ni la desescalada, amb els seus passos endavant i endarrere, van ser un erm estèril per a la bagenca, sempre amb diverses iniciatives entre les mans.

 

Tot acaba arribant, inclosa la mostra de Guillén.

S'havia d'inaugurar l'octubre de l'any passat, després es va deixar per al desembre i, al final, es va passar a l'abril. És una exposició amb més de 400 peces. Arrossegar un projecte així durant tants mesos és esgotador, perquè cada cop que es fixa una nova data és com si recomencessis de nou: el retard fa que després tinguis el doble de feina.

Un inconvenient més en un any difícil per a la cultura?

Els museus i les exposicions no van patir un confinament com el teatre, per exemple, però encara que els equipaments estiguessin oberts, la gent estava cohibida i no hi anava. I això és un hàndicap per a la gent que munta les exposicions: hi ha un esforç de recerca dels elements físics, d'endreçar-los, donar-los un significat...

Durant aquest temps de pandèmia, ha patit per la falta de feina?

No em puc queixar, la veritat. A més de la mostra del Guillén, vaig cada setmana a Lleida perquè sc directora d'exposicions i activitats de la Fundació Vallpalou, i a finals de desembre em van encomanar el comissariat del centenari de la poetessa Felícia Fuster, amb una exposició a Santa Mònica.

Molta activitat, malgrat tot.

És cert, però, que el confinament va permetre una certa concentració. De fet, els artistes plàstics, ja grans, viuen bastant aïllats, i molts han fet ara les seves obres de confinament. Hem vist fotògrafs que han retratat la transformació del món urbà en un món de pedra, amb els buits, el silenci... costava trobar l'element humà. I una altra característica de la pandèmia ha estat l'ús de les pantalles.

Fins a la saturació?

Es troba a faltar una certa presencialitat, sobretot en l'àmbit sectorial, gremial, perquè la gent necessita retrobar-se. A través del Zoom pots fer una reunió burocràtica, però no una de creativa.

Malauradament, durant mesos va ser l'única possibilitat.

 

Recordo que la selecció de peces per a l'exposició del Guillén ja la teníem feta el 2019, però amb el confinament i el teletreball es va fer impossible demanar préstecs, senzillament perquè a l'altra banda no hi havia ningú. Jo no he passat malament, el que va passar és que la comunicació es va tallar molt, i la situació va propiciar que féssim feina de fons, ordenar arxius, repicar textos... I amb la reobertura, la veritat és que porto tres mesos estressada, perquè de cop i volta van començar a arribar els comissariats, tots de cop.

Com creu que en sortirà el sistema de museus i centres expositius, d'aquesta experiència?

Haurà de canviar. Les grans exposicions de masses trigaran a tornar, perquè són cares i la pandèmia ha deixat tocada l'economia de museus i fundacions privades. Alhora, però, hi ha l'oportunitat de plantejar nous discursos, que tinguin valor per a la nostra societat i, que també siguin atractius per al turista, quan torni.

Caldrà cercar el públic local?

El problema és que el patrimoni català s'ha internacionalitzat poc. En canvi, a París, facin el que facin, sempre hi haurà gent perquè és part del discurs internacional. Aquí no s'ha treballat prou el vincle entre l'art català i el discurs internacional, l'art local sempre l'hem deixat en segon lloc. Poso un exemple: al Pompidou de Metz hi ha una exposició de les escultures inflables de l'artista català Josep Ponsatí. A l'octubre, aniran a París. I aquí? El problema és que el discurs no el fem nosaltres, sempre estem en una segona lliga perquè no s'han treballat els valors que tenim per a estar a la primera lliga.

No sortim de Picasso, Miró i Dalí?

Sempre són ells, i ja està bé, però hi ha altres noms que també són part del discurs internacional. Els museus no ho treballen de manera que la societat s'hi senti reconeguda, el públic d'aquí no pot veure els nostres artistes representats. En canvi, fem exposicions de Klimt en 3D ... és això el que ens convé?

Aprofitarem l'oportunitat que ens brinda la pandèmia?

Tenim una oportunitat d'or, però no tinc clar que els museus l'aprofitin, només volen restablir el que han perdut. Un exemple del contrari és la Fundació Dalí, que està mostrant peces dels anys 30 que és difícil veure juntes perquè sempre estan voltant. Ara, es pot apropar al públic català l'excel·lència d'un artista que sovint veiem a trossos.

Sempre hi ha una nova manera d'apropar-nos als artistes?

Però topem amb fets com que els conservadors dels museus són els mateixos sempre, i sempre diuen el mateix. Falta variació i aprofundiment.

Barcelona i, per tant, Catalunya, s'ha venut massa al turisme?

El turisme ho ha distorsionat tot. I ara, a Barcelona, tot està tancat, els hotels estan buits... és un model que no funciona de cara a la nostra societat perquè no es pot viure a la societat de l'espectacle. Cada cop és més complicat poder viure a Barcelona.

Poc o molt, haurem de canviar la nostra manera de viure.

Estem creant un tipus de vida contaminada, per a la respiració, per a l'alimentació... L'ordre internacional que es va instaurar al final de la Segona Guerra Mundial s'ha acabat, i ara hem entrat al segle XXI. Jo em pregunto, però, quina purificació permet el sistema capitalista.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.