Ja sabeu que Jean Cocteau fou un artista polifacètic parisenc, que en el cinema va adaptar i dirigir ell mateix narracions pròpies com la avanguardista La sang d'un poeta i desprès, sempre amb el seu amant Jean Marais de protagonista, films tan remarcables com La bella i la bèstia i Orfeo.

En teatre, la seva obra més famosa pot ser que sigui el monòleg La veu humana, en el qual una dona ja madura es desespera al telèfon per l'abandonament del seu amant més jove. A l'escena ha resultat un caramel per a una bona quantitat de grans dives, com ara Margarita Xirgu, Liv Ullman, Simone Signoret i Amparo Rivelles. Va ser escrita expressament perquè la interpretés Edith Piaf -gran amiga de Cocteau, fins al punt de que la mort d'ella li va provocar un atac de cor i van morir el mateix dia- , però la cantant no es va atrevir a fer d'actriu tota sola en un escenari, amb l'afegit de que no era persona dotada amb una gran memòria. El 1958, Francis Poulenc va compondre una òpera sobre el tema, estrenada a l'Opera Comique de Paris.

En el cinema, les tres adaptacions del monòleg de Cocteau que voldria destacar són les de Rossellini, Ted Kotcheff i ara mateix Pedro Almodóvar. Roberto Rossellini va rodar Una voce humana a major glòria de la que llavors era la seva amant, la gran Nannarella, o sigui l'Ana Magniani, i va ajuntar el migmetratge amb Il miracolo, protagonitzada també per Federico Fellini, en l'únic cop que fa d'actor en un film. A Una voce humana, la fotografia es focalitza sobretot en el rostre de l'actriu, fins al punt que l'ambientació resulta reduïda a l'essencial en un dormitori. Els primers plans es mantenen el temps suficient perquè la Magnani pugui expressar-se sense sentir-se coartada pels canvis de posició de la càmera. Així mateix, el muntatge serveix tan sols per a les necessitats del moviment. Inútil de dir que la Magnani està superba, tant quan intenta dissimular l'angoixa com quan dona curs al dolor de dona abandonada.

L'any 1966, Lars Schmidt, el llavors marit d'Ingrid Bergman, va produir una versió de la peça per a la televisió de la cadena ABC, interpretada per la seva muller. La direcció li va ser confiada al canadenc Ted Kotcheff -l'home que després dirigiria el primer Rambo- i es va rodar a Londres amb quatre càmeres. Aquesta vegada, el muntatge és estrictament funcional, però la Bergman aconsegueix mantenir la tensió dramàtica, aprofundint en el fet que el seu amant és més jove que ella i que la seva deserció significa la pendent de l'ocàs. La meva admiració per l'Ingrid voreja el culte de latria. Sigui el que sigui, veure-la lluitant amb una fotografia esmorteïda i una posada en escena gens creativa em fa poca gràcia.

Almodóvar pren la idea de Cocteau com a base creativa. Fa que la protagonista sigui una model i actriu, que passeja per un decorat de colors vivíssims en un estudi de cinema i que llueix models d'un vermell esclatant. Hi ha una referència als seus instints agressius, quan compra una destral i ataca el vestit negre del seu amant fugitiu, a la vegada que reconeix al telèfon que ha tingut temptacions amb els ganivets de cuina. En una transgressió total al sentit de l'obra de Cocteau, Almodóvar fa que la dona s'alliberi per mitjà del foc i surti a la llum exterior.