Giovanni Boccaccio va fer un retrat esfereïdor del pas de la pesta negra per la ciutat de Florència l'any 1348, que ocupa les primers pàgines del seu conegut Decameró. Però la descripció d'aquells patiments humans només representa un 1% de les pàgines del famós llibre. La resta es dedica a explicar un total de cent relats festius, faceciosos i sovint eròtics, suposadament explicats per deu joves -set noies i tres nois, tots adinerats- a raó de deu contes per dia durant deu dies, en una rica finca rural d'una de les famílies, on es refugien de l'epidèmia que fa estralls a l'atapeïda urbs.
Joia de viure
Vet aquí que la resposta literària als estralls del bacteri assolador és un gran cant a la joia de viure. Aquesta derivava de la voluntat humana, del desig irrefrenable de construir un futur més feliç, mentre que la mort era llavors una inevitabilitat, d'origen incert i sense remei conegut més enllà dels inútils rituals religiosos. ¿Qui té ganes de recrear-se en els cadàvers amuntegats, en les cases clausurades, en els bubons pestilents i la febre extrema que torturen els malalts durant l'agonia?
Qui en té ganes? Doncs la religió, perquè la representació de la mort ens recorda que la nostra vida és finita, que ningú no sap quan acabarà, i que a l'altre costat de la porta hi ha un jutge implacable i uns exèrcits d'àngels i dimonis disposats a conduir-nos a la glòria o a la condemnació eterna, segons quina hagi estat la blancor de l'ànima en el moment de separar-se del cos.
La mort omnipresent
De fet, no calia el recordatori, perquè la mort era omnipresent en aquella societat, i en les dels temps posteriors fins no fa tantes dècades. Des de quan s'ha tornat habitual morir als hospitals? Al llarg dels segles la gent ha mort a casa, i a casa s'han vetllat els difunts de cos present, i els amics, coneguts i saludats han anat a fer la darrera visita.
L'onada de pesta que va assolar Florència al segle XIV s'havia originat probablement a la Xina i havia arribat a Europa a través de Síria, Anatòlia i els Balcans. Allà on s'instal·lava podia matar la meitat de la població, i es calcula que uns vint milions d'europeus hi van deixar la pell; per al conjunt del món alguns estudis parlen de vuitanta milions. L'impacte social i econòmic fou enorme, i es considera que va accelerar la decadència del sistema feudal. Va deixar rastre en l'art, en el folklore -per exemple en les danses de la mort- i en l'atiament de l'antisemitisme recurrent.
Però aquella no va ser l'única passa de pesta que va assolar la humanitat. Entre els segles XIV i XVIII es van succeir les onades a Europa. Al segle XVII el cronista municipal de Manresa Magí Canyelles va fer la relació de «totes les cases que són estades emprestades en la present ciutat», i dels «focs de perfums» que s'hi van fer. «S'ha trobat haver», escriu, «en la present ciutat dels setze del mes de Juny fins als 18 del mes d'Octubre de l'any 1654, que fou Nostre Senyor servit alçar la ma de son diviníssim càstig a esta Ciutat, 381 cases empestades de les quals dins dit terme moriren cerca de Mil persones». Va acabar, i no consta que passés res de massa especial.
L'epidèmia com a normalitat
Mil anys abans, una onada pestífera procedent d'Orient i que ha estat coneguda com «la pesta de Justinià» pel nom de l'emperador de Constantinoble, va assolar la zona de la Mediterrània i altres territoris occidentals amb diferents onades que van arribar fins al segle VIII, i es calcula que va matar entre 25 i 50 milions de persones a tot el planeta. De fet, alguns autors consideren que aquella onada i les dels segles XIV al XVII eren en realitat expansions d'una epidèmia mai tancada amb epicentre a la Xina, que va patir-ne una passa en ple segle XX.
I quan no era el bacteri Yersinia pestis era qualsevol altre microbi el que feia estralls sense que ni els metges ni les autoritats encertessin a identificar la manera d'aturar-lo: si no era el tifus, era el còlera, un mal aquest darrer recurrent a les ciutats atapeïdes i sense cap mena de sanejament; i quan no, era una soca del virus de la grip per a la que ningú no estava preparat, com la que va protagonitzar l'anomenada «grip espanyola» entre 1918 i 1920, portada a Europa pels soldats nord-americans de la Primera Guerra Mundial i que va fer entre cinquanta i cent milions de víctimes.
L'excepció de fer-se vell
Morir era normal. Arribar a vell era excepcional. Poques generacions no havien conegut una o diverses epidèmies, o una guerra d'aquelles que va seguida per la fam, o una sequera persistent que mata els que no emigren. La mortalitat infantil era enorme i es combatia amb una gran natalitat que augmentava el risc que la mare no sobrevisqués al part mentre la pobresa impedia el creixement saludable dels nadons. Al Londres de mitjans del segle XVIII tres quartes parts dels nascuts vius morien abans dels cinc anys. A la Grècia Clàssica, els qui arribaven a complir quinze anys tenien una esperança de mitjana que vida que no passava dels quaranta. A l'Anglaterra del segle XIII, els que celebraven el vintè aniversari podien esperar, de mitjana, celebrar els 45, i para de comptar.
El mil·lenni de la vida eterna
Avui, en canvi, en les primeres dècades del tercer mil·lenni, sembla que la mort hagi deixat de formar part de la vida, i que sigui contrari a la naturalesa de les coses incomplir de forma individual l'estadística que apunta cap a una imminent generació de centenaris.
L'actual pandèmia s'ha endut a Catalunya, en el més d'un any que ja tragina, a la ratlla de les vint-i-dues mil vides, que suposen un 0,28 per cent de la població. Vint-i-dues mil tragèdies familiars -algunes més doloroses que d'altres- en un país que compta tres milions de llars. Dolorós? Molt. Catastròfic?
D'altra banda, les morts no s'han exhibit. Els funerals han estat quasi clandestins, no hi ha hagut vetlles ni grans mostres de condol.
El carceller i la parca
El que més ha afectat a la majoria -amb l'excepció dels sobrepassats treballadors sanitaris- han estat les mesures de restricció dictades per frenar la dinàmica de contagis. Al principi, tancats a casa amb la mainada sense escola. Després, el lent retorn a parcel·les de mobilitat amb enormes limitacions. Aquesta ha estat la vivència de la majoria. No els cadàvers amuntegant-se, no la cremació de mobles i robes de les cases empestades, no el toc de difunts, no les processons suplicant un miracle, sinó el tancament de les botigues, dels bars i restaurants, dels cinemes i els teatres, de les sales d'exposicions, de les fires i les festes. I els ERTO que se'n deriven. El carceller antipàtic ens ha marcat més que la parca. Per això Ayuso s'enfila a Madrid.
Un futur anticipat?
I ara, què? En la societat de l'anticipació descomptem el futur, i des del primer dia de la pandèmia vam començar a dir que «d'aquesta en sortirem...». D'aquesta n'havíem de sortir més solidaris, més generosos, més justos, més ecològics, més fraternals, més constructius, més reflexius, més pacífics, més de tot. La pandèmia produiria una catarsi espiritual i una reconversió radical de les bases materials de la societat. Però ara que s'entrelluca una llum al final del túnel (esperem que no sigui un tren en sentit contrari) algunes de les certeses són que uns quants dels més rics en sortiran encara més rics, molts dels més pobres en sortiran encara més pobres, una part de tots nosaltres en sortirà amb problemes d'estabilitat emocional, i els Estats es trobaran carregats de deutes que fan preveure un futur de decisions complicades per als ciutadans. Sobre totes aquestes coses hauran de reflexionar els creadors en els anys que venen, si és que les mutacions del SAR-CoV-2 no ens fan la guitza i arruïnen el miracle científic de les vacunes en temps rècord. Ja els hagués agradat als florentins del 1348 queixar-se perquè el calendari va unes setmanes tard.
