Tancada al seu estudi de Calders durant el confinament, Roser Oduber (Panamà, 1957) va retrobar-se amb si mateixa i amb una de les matèries constants en la seva obra artística: la calç. En el blanc d'aquest element hi veu l'inici d'una nova vida, un tornar a començar després de la ruptura personal, que li va suposar la mort del seu fill, i la col·lectiva, que ha significat la pandèmia. El resultat ha estat un treball sobre la «deconstrucció», que ha exposat a Girona i ara a Barcelona. La directora del Centre d'Art Contemporani i Sostenibilitat El Forn de la Calç (Cacis) veu la situació actual com una oportunitat per construir una societat millor.

Com ha afectat la pandèmia el seu treball professional?

M'he trobat, per una banda, la personal, de creació positiva, perquè m'ha permès o m'ha obligat a estar confinada i estar tancada al meu estudi, cosa que habitualment no passa perquè soc molt activa. Però en el sentit professional hem constatat, no només jo com a artista individual sinó també a nivell de sector, que ja veníem d'una època bastant complicada i pobra de vendes i d'activitats, que la pandèmia ha agreujat moltíssim.

Per tant, personalment ha estat una època prolífica per la seva creació artística?

Jo vinc d'un temps personal molt dur i tenia por de tancar-me a l'estudi perquè pensava que em trobaria amb els meus propis fantasmes, no? Perquè la creació, almenys la meva, es nodreix molt de la teva part personal, de les teves emocions i dels teus records. Però no, al contrari, ha estat molt sanadora i estic treballant en tres projectes a la vegada i tots tres tenen una continuïtat, una tècnica i un treball que m'ajuda també a sobreposar-me a la sensació de por o de tristor de tot el que he passat en l'àmbit personal.

En aquest sentit, la creació ha estat una via d'escapament?

Sí, és molt sanadora. En el meu cas trobar-te a l'estudi amb el silenci, perquè jo visc en plena natura, i amb aquesta solitud i aquest retrobament amb tu mateix a mi m'ha anat molt bé perquè tenia certa por i l'he pogut superar amb nota.

La pandèmia ha condicionat la seva obra?

Segur que hi ha influït perquè jo ja venia d'una etapa dura, la pèrdua d'un fill, i el que ha suposat per a mi emocionalment o temàticament la pandèmia ha estat com una part o un complement d'aquest trencadís. Aquesta sensació de ruptura que acompanya aquesta darrera obra meva, de com tot es trenca i després has de tornar a recompondre la teva vida. Vas tornant a agafar totes les peces trencades i les intentes tornar a posar a lloc i t'adones que no encaixen a vegades o el resultat no és ni de bon tros el que era. El que jo sento en aquest moment és que el resultat és un trencadís i que aquesta nova obra, resultat d'una gran ruptura i d'unes ferides profundes,també té una part molt potent que t'anima a continuar.

Un paral·lelisme entre la situació personal i la col·lectiva...

Jo crec que això extrapolat al terreny de la pandèmia tant de bo tots i totes aprenguem d'aquesta gran fractura que ens està passant i de com consumir i relacionar-nos d'una altra manera. Tot això és el resultat d'una època que jo diria que és el declivi d'un consum desmesurat, no? Per tant, aquest trencament, quan recomponem la societat i tornem a agafar les peces que han quedat tant de bo les puguem encaixar amb un dibuix i una obra millor.

L'art convertirà la pandèmia en un tema recurrent?

Jo crec que sí. L'art al llarg dels segles sempre ha estat una petjada que ha quedat. Tu pots anar veient cronològicament tot el que ha anat passant al llarg de la història, des del canvi més fonamental, que va ser passar d'homínids a ser homes i dones pensants,fins al desastre de la guerra mundial, els nazisme... Tot ha anat tenint sempre un sector de l'art que l'ha reflectit amb la seva obra. La pandèmia global que estem patint tindrà una petjada en molts dels autors i autores, en els quals jo també m'hi incloc, i deixarem aquest llegat.

Com creu que es plasmarà?

Jo crec que hi haurà tots els matisos, tots els colors, totes les formes, tots els llenguatges des dels escènics, els literaris, les arts visuals, plàstiques, la música... tothom es veurà afectat amb la seva creació perquè som uns grans receptors i uns grans emissors de tot el que vivim. Tots els creadors i creadores no han estat aliens del seu entorn, ni de la realitat que han viscut i l'han reflectit en les seves obres, amb la llum, la foscor, el traç, el so de la música...

I com ha plasmat Roser Oduber la pandèmia en la seva obra ?

He tingut un retrobament amb la matèria, amb la calç sobretot. Per mi el blanc és com un tornar a començar, no? És un color, o millor dit un espai, on el que posis de nou es veurà i el blanc és,en el cas de la pandèmia, un inici. Jo no ho vull interpretar com un final. El blanc pot ser un inici d'una nova vida. Jo crec que l'ésser humà té molta capacitat per tornar a començar, de resiliència, i el blanc per mi és l'element fonamental d'aquest inici, d'aquesta obra que estic fent. És molt blanca, parteixo de la calç, que és un element que tinc a l'abast, i és l'element principal d'aquest confinament com a matèria, però a nivell conceptual com a inici d'una nova etapa, com una capacitat de tornar a començar i que com a societat ho haurem de fer.