Sensacions humanament esperançades davant la cerimònia dels Oscar d'ahir. Comencem pel que fa a l'esdeveniment en sí. Les gales de premis que ha portat la covid son generalment decebedores i les múltiples limitacions han encotillat encara més la fluïdesa i sobretot l'emoció. Al genial Steven Soderbergh, guanyador de l'Oscar per Traffic, li va tocar el repte d'assumir la direcció d'un repte gens fàcil. Però ha aportat diferents aspectes positius: un homenatge constant i merescut a les sales de cinema; un guió que apostava per l'apel·lació directa als records dels nominats; un nou i esplèndid espai en homenatge a les primeres cerimònies dels Oscar, un respecte absolut pels discursos dels guanyadors i un cert sacseig a l'estructura de la gala. Molts cronistes han volgut simplificar la seva reacció amb l'adjectiu avorrit, però la cerimònia es va plantejar d'una manera molt més humana i cinèfila que les anteriors, característiques cada cop menys habituals entre els cronistes dels Oscar, per cert.

I em quedo també amb aquestes dues característiques a l'hora de començar a valorar els premis, començant per Chloé Zhao, qui en rebre el seu guardó va centrar el seu discurs en el poema xinès següent: «Tots els éssers humans son bons quan neixen». Un comentari gens convencional en aquest context com tampoc ho és Nomadland, el cop d'aire fresc i horitzons oberts que tothom desitjava veure després d'un any de confinament. Ningú millor que Zhao reflecteix la renovació que ja les nominacions van expressar i que afecten reivindicacions de gènere, raça, ecologia, classe... totes elles d'una urgència esfereïdora. Els repartidíssims premis potser es van deixar a Chadwick Boseman, Viola Davis i El juicio de los 7 de Chicago, però, afrontem-ho, els premis sempre són brutalment subjectius i els Oscars en particular són simplement una instantània puntual de l'estat d'ànim d'una indústria de característiques molt particulars. Sigui com sigui, Hollywood pot estar content enguany de tenir un palmarès fresc i renovat, mentre aposta per reforçar el prestigi d'alguns dels seu mites, com Frances McDormand, qui després d'uns anys d' oblit es posiciona com una de les actrius més guardonades de la història (empatada amb Streep i Bergman, només superada per Hepburn), o l0'absent Anthony Hopkins, qui com ja vam explicar dissabte era una aposta no explícita, però sí de consens. El seu segon Oscar per El padre se suma a l'Oscar al millor guió adaptat per a un film que no era capdavanter a les travesses, però que posseeix una irresistible i significativa càrrega humanista.