«Vostè ha hagut de patir molt per actuar d'aquesta manera», li van dir una vegada a Maria Casares (la Corunya, 1922-Alloue, França, 1996). Aquesta diva del teatre francès, gallega de naixement, va ser filla del polític republicà Santiago Casares i va patir la duresa de l'exili a París quan només tenia 14 anys. Tampoc li va resultar fàcil superar la primerenca mort dels seus pares. O el fet de convertir-se en l'amant d'un home casat, el premi Nobel de literatura Albert Camus, encara que ho va acceptar amb totes les conseqüències. Anne Plantagenet (Joigny, França, 1972) és l'autora de la fascinant biografia de Casares, coneguda com La única, que Alba Editorial, segell del grup Prensa Ibérica, treurà a la venda el proper 12 de maig.

Què la va moure a escriure aquest llibre?

El factor que ho va propiciar va ser la lectura de la correspondència entre Casares i Camus. Em va fascinar la veu d'aquesta dona, la seva energia, la força vital, el desig... Vaig voler saber com havia estat la seva vida abans de conèixer Camus i després de la mort de l'escriptor, el 1960. El que vaig descobrir em va confirmar que mereixia ser més coneguda.

Com va dur a terme la investigació? De quina manera la va ajudar viure un temps a la casa de La Vergne de Maria Casares?

La tasca d'investigació va ser enorme i apassionant. I la trobada -parlo de trobada perquè ho va ser- amb la seva casa de La Vergne va ser molt emocionant per mi. Decisiu. La casa encara està habitada per la presència de la Maria. Hi ha qui, fins i tot, parla de fantasma. Jo hi vaig viure i vaig dormir a la seva habitació -on va viure i va morir- i, per desgràcia, no em va visitar cap espectre! Però vaig sentir tot el camí que va haver de fer per arribar allí, el sentiment d'exili, la pena que deuria viure, la resiliència.

Com descriuria la Maria?

És una dona molt complexa, plena de paradoxes, que refusava els compromisos però acceptava la relació amb un home casat. Molt valenta, dura, sencera, lliure i amb por de la comoditat, sensual, instintiva... Plena de vida i amb una gran part de foscor.

Per què? Era única?

Va ser única al teatre francès durant més de cinquanta anys. La seva carrera és excepcional. I «la única» era el sobrenom que li donava Camus.

Com és que una dona així va ser capaç de triar ser «l'amant de...»?

És una paradoxa molt interessant. Però potser no sigui una paradoxa. El que va ser per ella, al principi, un compromís impossible, es va convertir amb el temps en una decisió molt pensada, assumida. Finalment, va acceptar la relació d'aquesta manera i va decidir que ella tenia la millor part. Va ser una relació apassionada els primers anys i amistosa els darrers. Va ser una parella molt lliure, malgrat que Camus era gelós. Però segurament Casares va tenir altres amants. I pel que fa a ell, ja ho sabem ...

Com diria que va ser la relació de Maria amb els seus pares?

Estreta, ardorosa! Els adorava, malgrat que sentia gelosia de la seva mare. Va defensar l'honor i la memòria del seu pare fins a la mort. Va patir molt quan van morir. Sempre va dir que els dos homes de la seva vida van ser el seu pare i Camus.

Va complir la promesa de no tornar a Espanya fins que Franco morís?

Va ser un terratrèmol! Encara que es va adonar que ja era una estrangera amb accent francès. Va ser difícil, però li va permetre tallar d'arrel.

Què? ha après de Casares?

Quan hem estimat i hem sigut estimats una vegada a la vida, ja no estem sols mai més.