Sense espai per a les mediocritats

L'edició dels Oscars d'enguany passarà a la història per raons extracinematogràfiques perquè el seu lliurament ha estat condicionat seriosament per les inevitables restriccions determinades per la pandèmia. Però seria injust que aquest factor extern eclipsés la dimensió estrictament artística perquè la collita del 2020 ha estat magnífica. No ha hagut emoció perquè s'ha imposat la gran favorita. L'Oscar a la millor pel·lícula de parla anglesa aconseguit per Nomadland ha culminat una carrera triomfal que inclou, entre d'altres, el prestigiós Lleó d'Or de Venècia. No es casual que Hollywood hagi beneït aquesta proposta perquè, més enllà dels seus inqüestionables valors creatius, simbolitza el renaixement de l'Amèrica interior, un rearmament moral dels desheretats, després del cataclisme impulsat per l'era Trump, que finalitzà oficialment l'any en què s'estrenà. Un alè líric d'una gran volada recorre una epopeia genuïnament americana malgrat hagi estat rodada per una realitzadora nascuda a€ Pequín! Chloé Zhao s'ha convertit en la segona dona a guanyar l'Oscar a la millor direcció, i es confirma, després d'haver-nos enlluernat amb el seu anterior treball (The Rider), com una de les veus més potents del cinema actual. La seva protagonista, Frances McDormand (una de les actrius estatunidenques més completes de les últimes dècades), ha aconseguit el seu tercer Oscar (ha igualat llegendes com Meryl Streep i Ingrid Bergman) per una interpretació antiheroica decididament memorable. Nomadland és un clàssic instantani, i el reconeixement de l'Acadèmia servirà per donar una mica més de credibilitat a uns premis que, al llarg de la seva història, també han apuntalat títols magistrals com El apartamento i El padrino, entre d'altres.