Nomadland va creuar diumenge la darrera frontera. En la cerimònia més atípica dels Oscars i després d'un any marcat per la pandèmia, el treball de Chloé Zhao -ignorada per la premsa estatal xinesa- va fer bons els pronòstics i es va coronar a Hollywood com la millor pel·lícula de l'any. Però no només. Aquest viatge pel revers de l'anomenat «somni americà» va fer que la realitzadora nascuda a la Xina es convertís en la segona dona que ho aconsegueix després de Kathryn Bigelow, en les 93 edicions dels premis. La tercera estatueta de Nomadland va ser per a la seva protagonista, Frances McDormand.
El triomf d'aquesta immensa actriu i el d'Anthony Hopkins per la seva brillant actuació a El padre, pel·lícula que ha dut Florian Zeller i Christopher Hampton a endur-se l'Oscar en la categoria de guió adaptat, van ser una sorpresa relativa. Relativa perquè són guardons indiscutibles per l'impecable treball dels dos intèrprets, i sorpresa perquè no van fer bones les apostes que auguraven un possible ple per actors de color, entre els quals, un Oscar pòstum a Chadwick Boseman.
No va ser així en un any, però, on Hollywood es va posar les piles per reconèixer la diversitat. L'Oscar al millor actor de repartiment, com es preveia, va ser per a Daniel Kaluuya per la seva interpretació del pantera negra assassinat per la policia i l'FBI Fred Hampton a Judes and the black Messiah, pel·lícula de la qual també es va premiar la cançó Fight for you. Youn Yuh-jung, l'àvia de Minari, complia els pronòstics amb l'estatueta a la millor actriu de repartiment. La veterana del cinema sud-coreà, que es convertia en la segona actriu asiàtica premiada en interpretació, va fer un discurs deliciós i va rebre l'estatueta de mans de Brad Pitt -productor de la cinta- amb un «encantada de conèixer-lo, senyor Pitt!. On era quan rodàvem la pel·lícula?». Flirteig a banda, Youn reconeixia la injustícia dels premis («simplement he tingut més sort») i posava en valor el treball de les altres nominades en la seva categoria i, en particular, de Glenn Close, que igualava a Peter O'Toole en el rècord de nominacions actorals sense victòria (en porta vuit). Close va demostrar un excel·lent fair play i va protagonitzar un dels moments de l'stranya gala, fent twerking al ritme de Da Butt, una de les cançons de School Daze, de Spike Lee .
Els Oscars, que en atorgar el premi al millor guió adaptat a Emerald Fennell per Una jove prometedora van lliurar per segona vegada en la seva història una estatueta en aquesta categoria a una dona que el firma en solitari, van ser generosos en el repartiment de la resta de premis. Com amb Mank, aspirant a 10 premis, que se'n va endur dos: fotografia i disseny de producció; o Sound of metal, so i muntatge. Soul, (Pete Docter) l'última obra mestra de Pixar, estrenada directament a Disney+, va conquerir el de millor pel·lícula animada i banda sonora (Rent Reznor, Atticus Ross i Jonathan Batiste).
El premi per a la millor pel·lícula de parla no anglesa va ser per a la danesa Otra ronda dirigida per Thomas Vinterberg, que va oferir un dels discursos més emotius de la nit en recordar la seva filla Ida, que va morir just abans d'iniciar el rodatge del film: «Vaig acabar fent aquesta pel·lícula per a ella, com un monument en el seu honor. Ida, acaba d'haver un miracle ... i tu en formes part». En categoria de llarg documental va guanyar Lo que el pulpo me enseñó, un dels set guardons de Netflix, que arribava amb 36 nominacions i tot i ser l'estudi més guardonat continua esperant el premi gros.
El guanyador de més edat en la història dels premis: 83 anys
L'actor, que no va recollir físicament l'Oscar al millor actor, va publicar ahir a les seves xarxes un vídeo d'agraïment per una estatueta que, va dir, no s'esperava i que va dedicar al desaparegut Chadwick Boseman, finalista en la mateixa cursa.
