Claus Drexel va rodar el 2013 un documental, Au bord du monde, que s'apropava als desheretats, als sensesostre. La seva intenció era obrir posteriorment altres fronts creatius, però l'actriu Catherine Frot (una de les actrius franceses més populars) el va convèncer per recuperar la mateixa problemàtica però en el terreny de la ficció. El resultat d'aquesta col·laboració és aquesta recomanable Bajo las estrellas de París. La seva antiheroïna, Christine (s'inspira en un personatge verídic al qual està dedicada la pel·lícula), és una rodamon que sobreviu als carrers de París i té el seu domicili molt a prop del Sena. La seva rutina diària es trenca quan el Suli, un nen africà que ha perdut la mare, li demana ajut. El realitzador francès ha entrellaçat el realisme social dels germans Dardenne (els mestres de perles com Rosetta i La chica desconocida) i la màgia innocent d'El chico (el primer llarg del mític Chaplin, recuperat recentment). El film s'allunya deliberadament del naturalisme descarnat que conreen els autors belgues, i es decanta per una mirada tendra i solidària, decididament esperançadora, que basteix un conte urbà que es mou contínuament pel tall de la navalla. La faula moderna de Drexel, que fa visibles els invisibles en qualsevol urbs del Primer Món, podia haver grinyolat fàcilment però això no succeeix perquè no desnaturalitza l'univers del seus protagonistes, tot evitant l'error de convertir el miserabilisme en poesia. La química perfecta entre Catherine Frot (recordada, sobretot, per Odette, una comedia sobre la felicidad) i el petit Mahamadou Yaffa aporta l'espurna necessària perquè acabi de funcionar aquesta petita, humil i deliciosa odissea parisenca que destil·la un humanisme gens impostat i reivindica oportunament l'orgull dels perdedors.