És ben curiós, però ¡Bienvenido, Mr. Marshall! en principi havia de ser una pel·lícula folklòrica a major glòria d'Ángeles Moreno Gómez, que es feia dir Lolita Sevilla, una joveneta cantant de coples admirada de ben a prop pel productor valencià Joaquín Reig, des de que l'havia vist actuar al Villa Rosa de Madrid. Per a ella va ser una desil·lusió, quan va veure que el guió de Juan Antonio Bardem i Luis García Berlanga -amb puntuals intervencions en els diàlegs a càrrec de Miguel Mihura- anava pels camins de la sàtira costumista, les seves cançons no destacaven i el seu diàleg primordialment era un «¡Ozú!» subratllant la xerrameca de Manolo Morán.
Berlanga va haver de suportar l'hostilitat de la major part de l'equip tècnic, encapçalats pel director de fotografia Manuel Berenguer. Resulta que en aquells temps els llicenciats de la IIEC (Institut d'Investigacions i Experiències Cinematogràfiques) eren considerats com uns «niños pijos» pels professionals de la indústria, la típica tensió entre la teoria i l'experiència. Fins i tot Pepe Isbert mostrava el seu descontentament amb la realització, encara que, quan va veure l'èxit a Canes i els dos mesos de projecció a la Gran Via madrilenya, va acabar per fer-se insubstituïble a les següents pel·lícules de l'autor.
La censura no es va acarnissar amb la cinta, més que res perquè eren moments de negociació del franquisme amb els americans, amb l'intercanvi de diners per bases militars, i la sàtira dels pobres espanyolets de poble somniant amb els nous Reis Mags els va semblar benèvola. La veritat és que, sota la capa d´una amable desfilada de personatges arquetípics, s'amaga una rifada dels estaments d'una societat reprimida, feta amb tanta intel·ligència que tothom la considerava escaient. Es va dir que el somni de la mestra, en el que tot un equip de futbol americà se li llançava al damunt, havia estat tallat per la censura, quan els mateixos guionistes el van descartar, deixant només un pla de l'Elvira Quintillà sospirant al llit. Qui sí que va armar gresca fou l'actor Edward G. Robinson a Canes. L'home havia cantat davant del Comitè d'Activitats Antiamericanes, denunciant companys com a comunistes a la «caça de bruixes» de McCarthy. Aleshores se les donava de patriota, i no li va fer cap gràcia que a la fi del metratge es veiés una bandera americana arrossegada per l'aigua d'un rierol. Monsieur Favre Le Bret, director del festival, va demanar la supressió del pla i, per estalviar-se maldecaps, els productors li van fer cas.
Com que no hi ha res de nou sota el sol, Berlanga admet influències de La kermesse heroïque, de Jacques Feyder, en la idea de la submissió d'un poble a l'invasor, del neorrealisme italià al voltant d'en Zavattini, de René Clair, i fins i tot hi podem trobar un homenatge al Pudovkin d'El final de Sant Petersburg en el moviment de càmera que va des del balcó de l'ajuntament fins als barrets de la gent congregada a la plaça.
Bardem es va barallar amb la producció i Berlanga va dirigir el film ell tot sol. El comunista convençut i l'anarquista burgès van ser amics a distància a partir de llavors.
