«Els ocells sempre hi són, però no els sentim mai», explica Alba Llobet (Igualada, 1979), que ha convertit els 66 escrits que va penjar a les seves xarxes socials durant les primeres setmanes de la pandèmia en un llibre amb el qual «la gent hi empatitza perquè parla des des d'una òptica íntima però reflecteix uns fets col·lectius». Un confinament a Igualada, publicat per l'editorial La Gamberra, rememora aquells dies de carrers buits, silencis impactants i ocells que piulaven i es feien sentir enfront del mutisme dels cotxes i el brogit de la vida quotidiana.
«Quan el rellegeixo, encara m'emociono», assegura Llobet, que treballa al Consorci de Normalització Lingüística de Manresa. Un confinament a Igualada va néixer, encara que aleshores no era la intenció de l'autora, el dia 13 de març del 2020, quan el govern català va decretar el confinament perimetral de la conca d'Òdena. «El primer dia, vaig decidir fer un escrit a Facebook, i després ho vaig fer el segon, i el tercer, ... i així fins el dia 66, que correspon al 18 de maig, quan es va acabar l'ultraconfinament i ja vam poder tornar a sortir amb normalitat», explica Llobet: «amb el pas dels dies vaig anar veient que la gent em seguia i s'interessava per les meves impressions d'un confinament a Igualada, i vaig decidir obrir un compte a Instagram i penjar també en aquesta xarxa els textos que escrivia, així com al meu estat de WhatsApp».
Un llibre en potència
Per sorpresa seva, els escrits van fidelitzar un públic que li feia saber que «cada dia em seguien i em llegien» i rebia comentaris de gent que se sentia identificada amb el que la igualadina explicava. «Fins i tot, em van contactar persones de les que feia temps que no en sabia res», recorda. Dia a dia, aquell exercici literari i terapèutic es va anar revelant com un llibre en potència, sobretot «perquè hi havia gent que m'ho feia saber i m'ho demanava».
El currículum narratiu de Llobet es limita al primer premi que va aconseguir en el Certamen Literari Súmate del 2018, un guardó sobre relats breus basats en l'experiència migratòria que es va publicar posteriorment en un recull d'una quinzena de contes del concurs titulat «Destino Cataluña». «Jo no sóc escriptora, però el poder de les xarxes et permet comunicar amb la gent i tergiversar la dinàmica habitual del món literari, en què un autor conegut publica i la gent el compra», apunta l'autora, satisfeta per haver fet el viatge invers i arribar a les llibreries després d'haver-se expressat a les xarxes socials.
Els primers dies del confinament van provocar un xoc col·lectiu. «Escriure va ser una teràpia per compartir aquella experiència tan impactant, i amb la gent que em seguia ens vam ajudar, perquè tots plegats vivíem una situació molt estranya», rememora l'anoienca, que té molt present que el silenci que va sentir el divendres 14 de març quan es va despertar la va impulsar a posar-se davant l'ordinador i manifestar les seves vivències. Cadascuna de les entrades que va escriure durant 66 dies té una durada breu, suficient per poder-se encabir en una fotografia d'Instagram. Amb el pas de les setmanes, Llobet es va adonar que un col·lectiu que va empatitzar especialment amb els textos i, ara, amb el llibre és «la gent gran». Pel que ha pogut anar copsant, «ho troben proper i s'emocionen».
En les pàgines del llibre, Llobet rememora episodis com l'homenatge que es va retre als sanitaris d'Igualada i aporta detalls de la seva quotidianitat - «des de casa veig Montserrat»- que relliguen la seva experiència personal amb l'imaginari col·lectiu d'uns dies que no s'oblidaran. L'autora, a més, dedica alguns dels capítols «a grups de gent sobre els quals em preguntava com estarien vivint el confinament i els seus efectes», i cita en aquest sentit «els sense sostre, que em van venir al cap un dia que plovia, les dones del món sanitari, que han estat molt importants, els nens, els malalts mentals...»
Partint de les emocions
Alba Llobet, a més, té una filla, la Rita, que a l'inici de la pandèmia feia tot just mig any que havia nascut. No és estrany, doncs, que el relat diari de les seves impressions estigui amarat d'un munt de sentiments. «Sempre parteixo d'una emoció, quan escric», indica: «66 dies donen per a molt, per a angoixar-te perquè no pots sortir de casa, per viure un cert estat de paranoia perquè tems tocar coses que puguin estar contaminades pel virus, i passes por, inseguretat, preocupació, fàstic, ...».
Però no totes les emocions són negatives, comenta Llobet. «Vam viure una primavera exultant», recorda: «la falta d'activitat a la ciutat va afavorir el creixement dels arbres, de la vegetació, era un fet molt evident... i bonic. La contaminació va baixar». Alegries i tristeses es van anar trenant durant unes setmanes en les qualS la vida es va aturar. El llibre de la filòloga igualadina n'és un testimoni que perdurarà.
