El bagenc que va morir després d'haver ressuscitat

Màrtir per l'antifeixisme

1939. Joan Bisbal (Marganell, 1917) és el fill gran del Josep i l'Emília, al qual el segueixen quatre germanes més. I cal Magí del Racó de Marganell és una casa de parcers i vinyataires de tradició republicana, lligada a la lluita sindical de la Unió de Rabassaires i, de retruc, a la política d'ERC. Amb la derrota antifeixista del 1939, la repressió no triga a caure sobre el seu pare i per evitar més represàlies, el Joan emprèn el camí de l'exili cap a França.

Sis anys després, la mare de Joan Bisbal rep la notícia: durant la Segona Guerra Mundial, el seu fill va ser capturat pels nazis i reclòs a Mauthausen. La carta explica com el 6 de maig del 1945 -l'endemà de l'alliberament del camp-, Joan Bisbal «cayó en el pueblo de Mauthausen cuando ya nuestras patrullas dueñas absolutas del pueblo eran todavía hostilizadas por grupos de S.S. parapetados en la orilla derecha del rio Danubio». És així, en un to èpic i per enaltir la resistència antifeixista del camp, que els seus companys republicans -mitjançant l'Agència Central de Presoners de Guerra de la Creu Roja- escriuen que Joan Bisbal ha mort heroicament, convertint-se en l'última víctima del nazisme a Mauthausen i en un màrtir per a tots ells.

Armes ´bagenques' a Mauthausen

Març de 1945. Joan Bisbal ja ha destacat per ser un valent activista a l'òrbita de la Joventut Socialista Unificada (JSU) que s'han organitzat clandestinament a Mauthausen. Joan Pagès (Palamós, 1913), membre de la direcció clandestina de la JSU dins del camp, recorda que, per organitzar la resistència armada, encomanen a Joan Bisbal la missió de robar armament als SS que custodien la pedrera. Bisbal és un dels que reparteixen el cafè en aquest cos de vigilància i, aprofitant el canvi de guàrdia, és qui podria realitzar l'operació sense despertar gaires sospites. És així com en companyia d'Albert Codina (Begur, 1913) i d'un altre camarada que Joan Bisbal entra a robar a l'armeria davant de l'astorament de Pagès: «Em sembla que havien pispat tretze pistoles i tretze carregadors. El qui en portava més era en Bisbal, que en duia set. Se les havia amagades a les sabates, un mena de botes dels SS, i se les havia ficades a la part del davant. No sé pas com podia caminar.»

I és que la resistència armada de l'antifeixisme a Mauthausen és possible gràcies a dos bagencs: el marganellenc Joan Bisbal i el manresà Enric Cunill (Moià, 1913), que aconsegueix robar un fusell metrallador a un dels soldats de la Wehrmacht alemanya que ja es bat en retirada.

Hostilitat entre comunistes i anarquistes

Juny de 1941. Des d'aquesta data al camp hi funcionava un comitè de resistència dels republicans espanyols presos a Mauthausen, plural i obert a les més diverses adscripcions polítiques i socials antifeixistes. Al comitè hi són majoritaris els comunistes de la JSU-PSUC i els llibertaris de la CNT i, si bé es manté una xarxa solidària entre ells, els uns desconfien dels altres, amb una aversió mútua i el record dels fets de Maig del 1937 en estat latent. I és que sembla que ni l'infern dels camps nazis pot curar les ferides obertes entre republicans durant la Guerra Civil. Uns recels i una dinàmica autònoma entre els diferents grups republicans que afectarà tràgicament la seva coordinació durant el 5 i 6 de maig de 1945.

Alliberament i organització de l'autodefensa

Dimecres 2 de maig de 1945. Coincidint amb la derrota alemanya a la batalla de Berlín, els SS abandonen el camp. Són substituïts, majoritàriament, per policies arribats de Viena, els quals informen al Comitè Internacional de Presos la seva intenció de lliurar Mauthausen a les tropes aliades sense oferir resistència. Tanmateix, i per assegurar la seva autodefensa, les organitzacions de presos republicans mantenen en estat d'alerta grups clandestins que han estat armats, en part, gràcies a Joan Bisbal.

Dissabte 5 de maig de 1945. Els policies que es mantenen al camp fent guàrdia -atemorits per la proximitat de les tropes soviètiques- decideixen rendir-se a les primeres patrulles nord-americanes que arriben, les quals ja són rebudes pel Comitè Internacional de Presos. En paraules de Jacint Carrió (Manresa, 1916), pres a Mauthausen-Gusen, «vam ressuscitar el dia 5 de maig de 1945 per poder sortir i explicar al món enter lo que allí va passar a fi i efecte de que no es repeteixi mai més». Malgrat tot, per aquests ressuscitats encara es tracta d'un alliberament incert, ja que les patrulles de reconeixement acaben marxant i no serà fins l'endemà, el 6 de maig, que arribaran al camp noves i més nombroses unitats nord-americanes sota el comandament del coronel Robert S. Seibel, disposades a defensar i encarregar-se de la població de Mauthausen.

Fins que no arribi aquest moment, però, hi ha un període d'unes 24 hores en què Mauthausen es troba en terra de ningú i els antics presos s'afanyen a requisar les armes dels policies, assalten l'armeria principal i s'apoderen de les instal·lacions. Mentrestant,entre la població persisteix la por d'un possible retorn dels SS o de qualsevol destacament nazi en retirada; alhora que també els arriba informació que a la rodalia, a títol individual i en cases de la població civil, s'hi amaguen alguns dels SS. És per tots aquests motius que des del Comitè Internacional de Presos es pren la decisió de sortir del camp i destacar grups armats, tant al poble com en d'altres punts estratègics, com ara el pont del ferrocarril sobre el Danubi.

«M'han mort!», la veritat surt a la llum

Diumenge 6 de maig de 1945. En aquest context de llibertat incerta Joan Bisbal s'afegeix als grups de republicans que es troben en bones condicions físiques per defensar el camp dels nazis o per ocupar punts estratègics al servei dels aliats. I la matinada del diumenge 6 de maig el seu grup és atacat -segons la carta de l'Agència Central de Presoners de Guerra de 14 de desembre de 1945- per escamots nazis parapetats a la riba dreta del Danubi.

1977. No serà fins 30 anys després de la mort de Joan Bisbal i gràcies a l'exhaustiva recerca de Montserrat Roig, que la seva família coneixerà la veritat que la carta callava. A l'hora d'escriure Els catalans als camps nazis, Roig entrevista els supervivents de Mauthausen i, molt intrigada pel denominat «cas Bisbal», una de les preguntes principals és: «Recordeu l'alliberament? Podríeu parlar de la mort d'en Bisbal?». I obté un relat final i de consens verbalitzat pel supervivent Miquel Serra (Roda de Ter, 1921), que demana ometre els cognoms dels protagonistes.

El relat: el diumenge 6 de maig de l1945, «foren designats per a verificar els indrets més adequats que reforçarien el sector del pont [del ferrocarril sobre el Danubi] en Joan, en Lluís, en Josep i en Felip. En Joan i en Josep anaven armats amb pistola. En Lluís i en Felip amb una metralleta. En Joan Bisbal, el qual devia anar amb pistola, va demanar d'incorporar-s'hi. Així, tots cinc decidiren d'agafar un cotxe requisat a la SS i anar fins al poble de Mauthausen. Tocant les primeres cases del poble, un home armat amb metralleta va cridar l'alto al cotxe. Era X, deportat del camp i de la CNT. X era el cap d'un destacament anarquista que s'havia instal·lat allí sense cap relació amb el comandament central del camp. No va impedir que el cotxe continués, però tampoc no els va advertir que hi podrien haver patrulles incontrolades més endavant. Els va dir que podrien topar amb SS que s'havien escampat per la zona. El cotxe travessà Mauthausen i, en sortir del poble, una ràfega de metralladora va avariar i paralitzar el cotxe. No havien sentit cap avís. Les primeres ràfegues van esmicolar el parabrises i els vidres de la banda dreta. Tres dels ocupants dels cotxe foren ferits, dos a les mans, l'altre a la gola. Tots tres reberen també l'esclat dels vidres de les finestres i del parabrises al rostre. Disparaven damunt del cotxe amb una metralladora instal·lada a la banda dreta del cotxe. Des de l'esquerra tiraven amb fusell. Els uns sortiren per la dreta, els altres per l'esquerra. En Joan Bisbal va sortir per la dreta i, sota el foc de la metralladora, va xisclar: «M'han mort!» i va caure de bocons contra la carretera amb dues bales que li havien perforat el ventre. Un dels seus companys va apuntar amb la metralleta contra la metralladora, però un altre li va dir que no disparés, car havia reconegut els qui tiraven des d'ambdues bandes de la carretera. La metralladora i el fusell deixaren de disparar. S'hi acostà un dels atacants, un gallec, el qual tractava de justificar-se tot dient que no havia reconegut els qui anaven dins del cotxe. També assegurava que havia fet senyals perquè el cotxe s'aturés, encara que els de dins neguen haver-los vist, els senyals. Un altre dels qui atacaren, de la CNT, va dir que havia disparat perquè havia confós els de dins del cotxe amb els SS [...] A les sis de la matinada el traslladaren al camp de Mauthausen i un metge txec el va operar. Mentre l'operaven, en Joan Bisbal va morir. Les bales li havien perforat 22 metres de budells. El vam enterrar al cementiri de Mauthausen.»

L'últim mort de Mauthausen. És així com el marganellenc Joan Bisbal és converteix en l'últim mort de Mauthausen, víctima de foc republicà i antifeixista. És així de tràgic i trist. No hi ha èpica possible en la pèrdua absurda d'un company per culpa de l'acció arbitrària d'un grup que actuava al marge del Comitè Internacional de Presos. La direcció clandestina de la CNT de Mauthausen condemnarà els fets.

La troballa final: tots els noms

2004. Quan gairebé fa 30 anys que va sortir a la llum la veritat de l'últim mort de Mauthausen, un projecte de recuperació de la memòria històrica aixoplugat per l'Institut d'Estudis Penedesencs, entrevista a un veterà milicià cenetista i supervivent de Mauthausen resident a Veneçuela. Entrevistat per Ramon Arnabat i per la manresana Rosa Toran, Eusebi Pérez (Vilafranca del Penedès, 1920) explica com a Mauthausen esdevé el cap d'un grup d'acció integrat per llibertaris i independents. Aquest és el testimoni recollit pels historiadors: «a les dues de la matinada del dia 6, Eusebi i els seus companys van sentir un cotxe per la carretera i van sospitar que es tractava d'homes de les SS; davant de la inutilitat dels pertinents senyals vermells d'aturada, Eusebi va recular i va disparar el naranjero que se li va encasquetar però, en canvi, els trets del seu company Badia van encertar l'objectiu. Els ocupants del cotxe van resultar ser espanyols, de la resistència comunista del camp: el conductor Perlado, Razola, Montero, Pagès, amb la mà travessada per un tret, i Bisbal, amb dos trets al ventre.»

Els darrers instants. És així com el testimoni d'Eusebi Pérez permet reconstruir els instants abans de la mort de Joan Bisbal: la matinada del diumenge 6 de maig de 1945, José Perlado (Valdevarnes, 1916) condueix el cotxe on també viatgen Manuel Razola (Sacedón, 1909), Luis Montero (Oviedo, 1909), Joan Pagès i Joan Bisbal, armats amb tres pistoles i dues metralletes. I mentre travessen el poble de Mauthausen, són crivellats a trets pel grup d'Eusebi Pérez; i l'home que acaba amb la vida del bagenc és el barceloní Jaume Badia (Tarragona, 1910), un antic agent de la Guàrdia d'Assalt republicana. Ha calgut més de mig segle per saber que Joan Bisbal va morir a mans d'un altre republicà català. L'últim mort de Mauthausen va ser víctima de les més absurda de les injustícies: va morir quan ja era lliure, quan ja havia ressuscitat d'una mort que era segura.