Diu Enric Roca Carrió (Manresa, 1957) que el millor de la pel·lícula és el càsting. I, de fet, quan es palpa de primera mà la relació d'amistat còmplice i sorneguera entre Salvador Farrés (Manresa, 4 de setembre de 1920) i Joan Cals (El Poble-sec, 18 de juny de 1934) s'aprecia que tot és possible. El llargmetratge, titulat Belles fulles de tardor, ha estat seleccionat a concurs al festival Clam. Totes les altres pel·lícules només es poden veure en línia, a través de la plataforma Festhome, però Belles fulles de tardor es podrà visionar també en pantalla gran, en una projecció, avui (17 h), a la Plana de l'Om de Manresa. Per Roca, la projecció possiblement és el millor premi, perquè podrà copsar la reacció del públic: «tinc la sensació d'haver fet la millor pel·lícula possible. L'he vist molts cops, però sol amb l'ordinador, i vull veure com encaixa, en quines escenes riu la gent».

Joan Cals, activista pels drets de la gent gran des que des de l'Associació de Veïns de la Plaça Catalunya va impulsar la residència Catalunya (que justament es va reobrir per donar resposta a la pandèmia), diu que la pel·lícula «només» l'ha vist tres vegades, però «cada cop hi veig més que en Salvador i jo tenim una relació molt tendra, íntima, i que el nivell de reflexió que fem arriba molt enllà. Potser és cosa de l'edat». Roca hi està d'acord: «tots dos estan molt pendents l'un de l'altre. El Salvador se l'escolta amb atenció i les seves respostes són fruit de la innocència de l'edat que ja tenen. També s'abracen molt, perquè són dues persones molt emotives». Diu que les seves dones, la Dolors i la Maria, ja eren amigues i que van aprofundir la seva relació en quedar-se tots dos vidus. «Ens agrada barallar-nos, però també ens agrada fer les paus», reconeix Cals. I Farrés, un pagès aficionat a la pintura, admet que està supeditat en tot respecte el seu amic, «però és perquè el que ell diu és el que em sembla millor». I, a mesura que s'han anat explicant les seves respectives trajectòries, s'han anat donant vida l'un a l'altre.

Gent gran amb plans de futur

Enric Roca, que es va formar en el llenguatge cinematogràfic en el context amateur dels anys 70, ha produït darrerament, sense disposar de pressupost, sis curts i dos llargs. La seva primera pel·lícula va ser Sospita de fe (2018), sobre la persecució religiosa durant la Guerra Civil a Manresa, però «no va despertar tant interès com jo pensava que tenia la temàtica». I, de fet, la investigació històrica «no és ben bé el meu àmbit». Per això, en plantejar-se un nou repte, va situar-se en un terreny més proper: fins el juny de l'any passat va ser responsable del Programa de Gent Gran de l'Ajuntament de Manresa. I li va interessar la relació d'amistat que Joan Cals, a qui coneixia del terreny professional [el mateix Cals afirma que «vam establir una relació especial, perquè els regidors passen i ell, com a tècnic, es quedava»], li va explicar que mantenia amb Salvador Farrés, a qui el cineasta va reclutar com a testimoni de l'enderroc d'esglésies per a Sospita de fe. Roca, però, no volia fer un documental «com la majoria, que expliquen el passat de la gent gran, sinó que volia ensenyar quins projectes de futur tenien entre mans».

Un aniversari centenari

La veritat, confesa Roca, és que la pel·lícula va tardar uns tres mesos a tirar endavant, perquè Cals esperava que li entregués un guió, «però jo construeixo la pel·lícula a mida que vaig treballant». Al final, van començar amb una trobada a casa de l'activista pels drets de la gent gran i el motor del projecte va arrencar definitivament amb la celebració dels 99 anys de Farrés, perquè van engrescar-se amb l'objectiu del centenari i una idea esbojarrada que, amb tots els condicionants que imposa la situació sanitària, no ha arribat a fer-se realitat: celebrar-lo a la sala de festes Bagdad de Barcelona. Qui sí que ha fet una sortida festiva durant el rodatge (que s'ha allargat ben bé un any i mig, amb la pandèmia entremig que l'ha fet trontollar) ha estat Cals, però a La Paloma, un local del seu antic barri barceloní que li desperta records.

Belles fulles de tardor transita, «amb l'emoció dels diàlegs», pels escenaris que habiten els dos amics: diverses estances de les cases de cadascun, el Casal de la Gent Gran del carrer Circumval·lació on van cada dia a dinar, el restaurant L'Abadia del Pont Vell, al camí de Sant Benet; la font de les Tàpies de Calders, la botiga de fotografia Contrast de la plaça Clavé... I ara que ja han celebrat el centenari Farrés, diu que la propera pel·lícula la faran quan s'apropin els 100 anys de Cals. «Jo no hi seré pas», diu el centenari. «Tot és possible», li respon l'amic.