Els cinèfils són una espècie humana a protegir. No van al cinema per passar l''estona, quan no tenen res més a fer, sinó que el cinema forma part de la seva vida, com una manera d'entendre el món i de sentir que formen part d'una cosa de difícil explicació, però sempre una força real, que s'anomena cultura. Cinèfils han estat Graham Greene, François Truffaut, José Luis Guarner i Azorín. No es limiten a consumir la sèrie de moda, ni anar tan sols a les sales d'exhibició a veure pel·lícules de dibuixos amb els nens o a obrir un pam de boca amb els superherois de la Marvel o la DC. Saben qui són Kubrick, Angelopoulos, Einsenstein i que l'Orson Welles no era només un senyor molt gras, que fumava puros i es va casar amb la Gilda. Veuen cintes clàssiques, cinema independent, filmografies exòtiques. Són carn de filmoteca, ulls agraïts de cineclub i companys de tabola als festivals a l'abast.
Sóc cinèfil i, encara que nedo contracorrent, n'estic ben satisfet i per molts anys. Per això he gaudit de la nova novel·la d'una altra cinèfila manresana: Un missatge per a la Nora, de la companya i amiga Gemma Camps Claramunt, publicada ara mateix per Llibres Parcir. Es la segona part d'Un tuit para Eugene i narra la retrobada de la Nora, una agent d'assegurances, amb el famós actor alemany reciclat a Hollywood Eugene Neuer, amb qui havia establert una relació a través de Twitter i ara se'l troba, perquè ha viatjat a Barcelona per estar amb ella i allunyar-se de les seves cabòries personals.
La Nora -un nom que m'agrada, perquè és el de la protagonista de Casa de nines de l'Ibsen- explica les seves vivències en paral·lel a les de l'Eugene, ambdós en primera persona, és clar. Així tornem a participar dels dos mons tan contraposats, encara que units per la comprensió. Ella troba nous horitzons en el món de les arts plàstiques, enfrontada a la desgràcia del seu cunyat, mentre que ell s'enfronta a un nou rodatge a Seattle, a la vegada que albira la concessió de l'Oscar per la seva anterior Back Home. Els dos conflueixen en un desenllaç que fa recordar els the end esperançats de les pel·lícules romàntiques, un homenatge a Pretty Woman, posem per cas.
El fet que l'Eugene faci de detectiu en lluita contra un assassí en un film protagonitzat per Keanu Reeves i dirigit pel català Jaume Collet-Serra dóna peu a una estada a la casa de l'actor de Matrix, en una demostració de complicitat masculina, que ens porta cap a Rio Bravo, el western de Howard Hawks, en el que John Wayne ajuda Dean Martin a superar l'alcoholisme. Jo hi afegiria també El Dorado, on Wayne auxilia Mitchum per deixar el mam, però també es recolzen l'un a l'altre en la decadència.
Hi surt una anècdota ben curiosa de Martin Scorsese, a qui li van oferir fer de Charles Manson, perquè s'hi assemblava. En una època era tan addicte a la cocaïna, que el van haver de portar a l'hospital amb una hemorràgia interna, a conseqüència de la barreja amb els medicaments de l'asma. També hi surt un amable Michael Keaton desentenent-se del seu cognom. En resum: un goig pels cinèfils i bona acollida pels qui no ho són.
