Plácido no s’havia de rodar pas a Manresa, sinó que els exteriors corresponien a una petita ciutat castellana, que podia haver estat Segovia. Berlanga va triar casa nostra per aconseguir que el rodatge fos més a prop de la productora barcelonina Jet Films, propietat d’Alfred Matas, i estalviar-li desplaçaments. Matas va arribar a ser gran amic de Berlanga, al qual li va produir cinc films més.
El film fou la primera col·laboració amb el logronyès Rafael Azcona, guionista que va tenir també molt a veure amb la mala bava i l’humor negre de les històries posteriors. Així mateix, en aquesta ocasió, Berlanga va desenvolupar l’estil de fer servir el pla-seqüència, molt adequat pel tipus de narració coral que li agradava. Malgrat que la figura central sigui la de Plácido i el motiu el pagament de la lletra del seu motocarro abans de la posta de sol, la pel·lícula fa desfilar tot un eixam de personatges representatius de la variada fauna de la societat nacional-catòlica d’aquells temps: des de les dames caritatives, fins els senyorets de província, passant pels artistes atrotinats que es deixen rifar en una tómbola de casino, i pels pobrets de l’asil disposats sempre a fer els ninots per omplir el pap.
Sabent que el primer títol havia de ser Siente un pobre a su mesa, prohibit per la censura per coincidir amb el d’una campanya real de caritat, la pel·lícula és una sàtira punyent contra l’actitud dels benestants enfront dels desvalguts, un exercici de bona consciència durant les festes de Nadal. Hi ha moments remarcables, com el de la comitiva publicitària creuant-se amb un enterrament passat el pont de l’estació, el casament «in articulo mortis» o el final demolidor, quan s’escolten els versos de la nadala que diuen que mai hi ha hagut caritat en aquest món. Per cert que corresponen a una popular nadala del segle XVI i no es tracta de cap invent dels guionistes.
Plácido va ser escollida entre les cinc finalistes a l’Oscar de Hollywood a la millor pel·lícula estrangera. Com que ja se sabia que el guardó aniria a parar a les mans d’Ingmar Bergman per Com en un mirall, Berlanga va viatjar a Los Angeles per passar-s’ho bé en companyia de Jayne Mansfield i Angie Dickinson, destinades a escortar la delegació espanyola, i a fer-la petar amb els gloriosos Fred Zinnemann, Billy Wilder o John Ford. El problema de les pel·lícules berlanguianes fora del país radica en la dificultat de doblatge, i encara més de la subtitulació, ja que els actors parlen atropellant-se els uns als altres i amb un vocabulari de difícil traducció.
El rodatge del febrer de 1961va constituir un esdeveniment de primera fila a la nostra ciutat, quan acabàvem de passar la campanya benèfica d’en Mira a la radio, de celebrar el dia de la Liberación i ens afanyàvem a gaudir del recolliment obligat de la Setmana Santa. Va ser com una finestra oberta cap enfora de la rutina quotidiana. Molta manresans i manresanes es va apuntar a fer d’extres, per veure més d’aprop els actors i cobrar 60 pessetes al dia muts. I 150 si tenien frase.
