Ambientada al Quebec i plena de referències a la situació catalana en qüestions com la política i la lingüística. Així és L’aigua que vols, la novel·la amb la que Víctor García Tur (Barcelona, 1981) va guanyar el Premi Sant Jordi de novel·la organitzat per Òmnium, i publicat per Enciclopèdia. Una obra que s’erigeix en un relat que viatja del local al col·lectiu a partir d’una trobada familiar a la regió francòfona del Canadà.
L’amoïna l’estat en què es troba el català?
Sento una greu preocupació per l’estat de la llengua, i que visibilitzen, per exemple, llibres com el de la Carme Junyent. Tenim un problema molt gros, diu. La visió és molt negativa, perquè és molt paralitzadora, però no desmoralitzadora. Els que parlem el català hem de reaccionar.
No està tot perdut?
El missatge és que hem de tenir una actitud reactiva, ens hem de posar les piles. Si vam ser capaços de posar-nos-les per engegar el procés, ara hem de saber tocar les tecles com toca, i aleshores reaccionarem.
Mentre no fem tard.
Podem fer un paral·lelisme amb la qüestió de l’emergència climàtica: o ara o mai. No podem arribar al punt de no retorn. I la Junyent ens adverteix que el problema és present a tot el territori.
No afecta sobretot a Barcelona i l’àrea metropolitana?
S’acostuma a dir això, però no és veritat que a Girona, per exemple, puguin assegurar que estan millor que els barcelonins. El que li passa a la llengua pot passar a qualsevol lloc del territori. Encara que pugui semblar que els de fora de l’àrea estiguin més protegits, el problema és que hi hagi un excés de confiança.
La protagonista de la novel·la és Marie Tremblaypierre, una dona que viu al Quebec i, amb motiu dels seu 76è aniversari, convoca els fills per fer una trobada familiar. La dona comença a patir demència. De què volia parlar?
Sovint no acabem de dir tot el que volem dir, ni parlem del que hauríem de parlar, ni tan sols dins de la família. No som clars, no obrim el cor. Amb la novel·la volia tractar temes com els problemes de la identitat, el conflicte lingüístic, l’amor, ... És una novel·la familiar, amb gent que xerra i discuteix sobre temes comuns, allò que els preocupa, la malaltia de la mare, les parelles que s’acaben i altres que comencen, ...
Volia combinar l’individual amb el col·lectiu?
En la novel·la, el que és familiar esdevé social. La Marie perd la llengua, com ens passa també a nosaltres. El lector pot fer l’extrapolació i pensar en la preocupació d’una comunitat lingüística. Les desavinences d’una família són les que pot tenir una societat. Hi ha famílies que per Nadal no es parlen, talment com hi ha societats barallades.
Per què se n’ha anat al Quebec per situar una història que hauria pogut ubicar a Catalunya?
No vaig haver de filar tan prim com si hagués situat l’escena a Catalunya. En aquest cas, hauria d’haver-me documentat al mil·límetre, per la complexitat del meu país. Hauria parat boig. A nivell polític, per exemple, hauria hagut d’introduir molts matisos per representar la realitat que vivim.
Les comparacions entre el que viuen els personatges quebequesos i la realitat catalana són inevitables?
És un relat en clau catalana, i em provocava una certa angoixa pensar en com es llegirà, perquè la novel·la parla del Quebec, però en el fons parla de nosaltres.
El tema de la independència ho travessa tot?
El procés va engegar un no parar de dir coses, ha sortit porqueria per tot arreu. Vox no seria visible sense el procés, perquè els votants hi eren, no han sortit del no-res. Per fi s’han posat les cartes sobre la taula, i tothom ha quedat retratat, cal saber les posicions dels altres.
El lector trobarà recursos formals a la novel·la que no són gaire habituals.
He llegit alguna ressenya que ho qualifica de frivolitat. Crec que ens hem de relaxar i entendre que els escriptors tenim un seguit de recursos al nostre abast, com les repeticions o la gràfica.
