El verdugo es va rodar precisament el mateix any de l’execució del comunista Julián Grimau i, mesos més tard, de l’aplicació del garrot vil als anarquistes Francisco Granados Gato i Joaquín Delgado Martínez. La pel·lícula va patir, ja des d’un principi, catorze talls, per un total de quasi bé cinc minuts. Fou presentada al Festival de Venècia, amb gran alarma del llavors ambaixador a Roma, Alfredo Sánchez Bella, que la va veure en un passi privat i va córrer a denunciar-la en una carta al ministre Castiella. Com que era una coproducció amb Itàlia i ja s’estava projectant als cinemes transalpins, no es va considerar escaient provocar un daltabaix, però a Berlanga se li va fer el buit oficial i li van negar tota ajuda, fins el punt que va haver d’anar a rodar la seva següent pel·licula -La boutique, també coneguda com Las pirañas- a l’Argentina.
La idea original se li va acudir a Berlanga a partir de la història real del garrot aplicat a la Pilar Prades, una minyona valenciana que havia enverinat una dona per poder casar-se amb el vidu. Sembla ser que el botxí va haver de ser emborratxat i sedat per fer-li complir amb una obligació que defugia. Tot seguit, els guàrdies el van arrossegar fins darrera la pobre víctima, més conformada que ell. Berlanga va visualitzar l’escena i, així, a partir d’aquest desenllaç, va agafar cos tota la història del pobre empleat de pompes fúnebres casat amb la filla d’un botxí a punt de jubilar-se, que sol·licita la plaça del seu sogre, per accedir a un pis de protecció oficial com a funcionari.
No es tracta només d’un al·legat contra la pena de mort, sinó també de demostrar com les estructures de poder obliguen l’individu a anar en contra de les seves creences més arrelades, per motius de la pròpia seguretat. El pobre protagonista no troba companya a causa del seu ofici i, quan l’enxampen amb la filla del botxí -una Emma Penella posant com una maggioratta italiana- ha d’acceptar el que sigui per poder tirar endavant la família. A més de l’inolvidable final, hi ha moments en la pel·lícula dignes de mèrit, com quan Manfredi s’interposa entre dos homes que estan a punt de barallar-se, per por de que no acabi la cosa en un delicte de sang. O quan una barqueta amb la guàrdia civil busca els nuvis a les Coves del Drac per dir-li a ell que toca preparar els estris per ajusticiar un condemnat.
Les característiques de bona part del cinema de Berlanga són la coralitat, el pla-seqüència i treballar amb una sèrie d’actors espanyols de la seva màxima confiança. Això no va poder ser a El verdugo. Ell volia a López Vázquez de protagonista, però la producció italiana li va exigir Nino Manfredi, un actor versàtil, que en aquells moments estava a l’alçada popular d’un Gassman, un Mastroiani, un Sordi o un Tognazzi. Berlanga deia que era un pesat, que sempre li anava al darrera demanant-li com havia de encarar una escena o una altra. Amb tot, Manfredi va aconseguir una magnífica interpretació, una simbiosi de drama i sàtira inclement molt difícil de superar. Costa de creure que ho fes ell tot solet. Berlanga dirigia sense que es notés.
