«Vull que ens adonem que els masclismes són en la vida quotidiana»

Quants cops li han dit això de «Feminista havies de ser»?

[Riu] Molts! Potser no ho han dit, però ho he sentit en les mirades moltíssimes vegades. Com més ens ho diuen, més feministes som.

Des de quan té consciència de ser feminista?

Segurament des de l’adolescència. Però recordo que, de petita, a casa, on érem molts germans i germanes, ja veia coses que no quadraven. Després ja vaig començar a llegir llibres fora del cànon, a buscar autores per saber perquè no estàs gaire representada en el món. Als 14 anys vaig llegir Aloma, de Rodoreda, i em va impactar perquè no estava acostumada a que les dones parlessin d’aquesta manera. També havia llegit Solitud, de Víctor Català. Això era el que buscava: històries que no fossin les típiques.

L’exposició vol fer adonar-nos dels masclismes arrelats en la societat. Cal fer molta pedagogia?

És el que treballo des de fa temps. No parlar de grans entelèquies, sinó adonar-nos que els masclismes són en la vida quotidiana. Ser-ne conscient perquè ho puguem revertir, de manera pràctica. Crec que cal canviar les persones individualment, fent-les descobrir l’anomalia en la que vivim, i fa temps que experimento el canvi: cada cop es veu més la injustícia, que fa molts segles que vivim amb discriminació i violència.

S’adreça a les Angelines?

No, a tot tipus de públic. He seguit de més a prop l’exposició al Palau Robert de Barcelona, i he de destacar que hi havia una quantitat de gent jove impressionant. Nosaltres ja hem viscut el que hem viscut, i el que cal canviar és el present i el futur, que està en mans de la gent jove i cal que tinguin una mirada diferent des de l’inici. Ha vist l’exposició gent que potser no havia anat a cap, que no hi estaven obligats per l’escola, i això és molt guai perquè és difícil arribar a aquest públic. Però no tanquem l’exposició a cap tipus de públic. És evident que no descobreixes res de nou, però t’ho farà veure d’una altra manera, perquè tinguis la sensació que parlen de la teva vida.

És una de les claus de l’èxit de la mostra?

Sí, que t’interpel·la tota l’estona, i és interessant veure les reaccions de la gent. He rebut molts missatges, de gent que la troba necessària i de qui no li interessa tant, que diu que el feminisme ja ho ha explicat tot. Doncs s’ha de continuar explicant, i és una feina feixuga de cada dia i no s’acaba d’entendre. Han estat assassinades set dones en set dies i hem de continuar insistint perquè hi ha alguna cosa que no funciona.

Fins que no es posen dades, no es fa evident què comporta el masclisme?

L’exposició està basada en dades. No hi estic gaire a favor, perquè es perden coses, però tenen molt d’impacte. I totes les que exposem són contrastades i serveixen per refermar el relat. Ens diuen ‘loques, perquè us queixeu?’ Doncs, per defensar els meus drets com a dona, perquè no estan defensats, i les dades corroboren que en tots els àmbits patim discriminació. A molta gent li sorprenen algunes dades. Depèn de en quin àmbit visqui, li afecten més o menys unes o altres.

Ha estat una decisió conscient no parlar de dones lesbianes, trans, d’altres races?

En qualsevol tema, i més en un de tant d’abast com aquest, has d’acabar triant. Hem intentat que totes les dones estiguin representades, siguin com siguin, però sense especificar tipologies. El recorregut que fem és explicar perquè som feministes. I hi han quedat moltes temes penjats, però no es pot acontentar tothom, ni a mi mateixa!

Miro el cartell de l’exposició i, inevitablement, somric i recordo que la meva filla de 4 anys ja m’ha dit: «jo no vull tenir la regla».

És intel·ligent.

Li ho comento perquè l’humor també juga un paper en la mostra.

Sempre he jugat en la banda de l’humor, que és una mica el meu segell. Sobretot en la idea del cartell, perquè volia ensenyar quin tipus d’exposició fèiem. Tinc molt respecte a totes les antecessores que ens han portat fins aquí, perquè la història del feminisme és plena de dones que se l’han jugat molt fort. Però volia actualitzar la imatge, fugir del típic cartell lila, i el sentit de l’humor també és en el títol. El sentit de l’humor és una manera de sobreviure en aquest món.

L’Ajuntament de Girona ha estat pioner en instaurar un permís pel dolor menstrual. Anem progressant?

Significa que comença a haver-hi sensibilitat pel que ens passa a les dones. I és una bona notícia. Per què quin sentit té amagar-nos d’una situació que es produeix cada mes? Doncs ens trobem malament! I ara també s’ha començat a comptabilitzar el cost que té, i encara s’han quedat curts, perquè no han comptat els ibuprofens. És tracta de normalitzar-ho. Recordo haver fet programes trobant-me com el cul, quan si et trobes malament per altres coses sí que demanes permís.

Ha fet un tuit que retreu que es parli més de Les segadores que dels set homes que han matat set dones en una setmana...

I ha aixecat polseguera. Salten els ofesos, però si alguna cosa aconseguim les dones, és exclusivament gràcies a nosaltres. Fa segles que ens discriminen i ens assassinen i surten en massa a defensar els del seu gènere per fer el que fan. Defensen el seu privilegi, i per fer mofa i befa sempre estan a punt. D’això de Les segadores se’n pot parlar, però canta molt que el món femení sempre el troben ridícul.

El testimoni de Rocío Carrasco va provocar una allau de consultes sobre violència masclista. Què n’opina?

És la millor campanya que s’ha fet en els últims temps. No he seguit el tema gaire de prop. No tinc tele. El tema fa repulsió pel canal masclista on es fa i per la manera com es fa, però el resultat és positiu de cara a les dones. S’ha d’arribar a tots els públics, i no hi arribem. Al públic massiu és difícil d’arribar-hi i si s’hi arriba per una malaurada experiència, doncs hi estic a favor, perquè se n’ha parlat molt i se n’ha de parlar moltíssim. No pots ser escrupolós amb les formes.

Les dones han de liderar la revolució, però creu que cada cop hi ha més homes feministes?

Em sé defensar sola. Homes feministes no ho sé, però sí homes que es replantegen moltes coses. Davant del que pressionem, n’hi ha molts que reflexionen. Però l’objectiu és que totes les dones siguem feministes: si totes ho som, canviarem el món. I si ells també s’hi sumen, doncs fantàstic. No hem d’anar a remolc del que decideixin els homes. Hem de ser independents, i que no ens manin, perquè tenen una tendència molt elevada a posar-se al capdavant. El feminisme beneficia a tothom, i si les dones estem millor, tothom estarà millor. Ara no està ningú bé i per això el sistema no funciona. I la idea, la meva idea, és que estiguem bé tots.

La pandèmia ha empitjorat la situació de les dones. No es deia que en sortiríem millors?

No sóc de les crèdules! Durant el confinament, jo que sóc una privilegiada en la vida personal i professional, no deixava de pensar en les dones abocades a situacions dramàtiques, tancades amb els agressors; amb el treball assistencial que és el més mal pagat i justament el fan les dones, i em perdo en el llistat de greuges. I ara que la situació se’ls escapa de les mans, la solució és matar la parella. Per això crec que no hem après res! A l’exposició es retrata que hi ha hagut canvis en positiu, com que hi ha més dones que no callen i que les lluites són més visibles, però em preocupa la gent jove, pel que li ve al damunt. És molt criticada, però hi tinc confiança. Cal donar-los l’oportunitat, perquè també han tingut exemples pèssims.

Ha escrit «Que no t’expliquin contes!», que il·lustra Gal·la Pont. Aposta per les noves generacions?

Se les ha de dotar d’una nova mirada. A l’exposició s’apunta que les nenes de 6 anys ja tenen l’autoestima baixa. I això es pot revertir amb referents femenins, que n’hi comencen a haver. Quan jo estudiava només s’explicava la història de fets i batalles, com si les dones no hi fossin. Per què deixem d’explicar el fet quotidià, que és el que ens ha portat fins aquí? Per què sinó es parla de les segadores? Val que el genèric masculí ja les inclou i no es pot canviar la gramàtica... Qui ho diu que hi ha normes inamovibles? Ho podem canviar tot, si és injust. Ara, és una feinada, i hi ha qui té ganes i voluntat de fer-la i hi ha gent que no. I, ara per ara, els que no tenen ganes de fer-la són majoritaris.