Cruella de Vil, un personatge decididament sinistre, fou concebut per Dodie Smith per a la seva novel·la The Hundred and One Dalmatians, publicada el 1956, i immortalitzada a la pantalla gran, un lustre després, a 101 dálmatas, un clàssic de la factoria Disney. Aquesta mítica productora segueix amb el seu projecte, inevitablement discutible, de ressuscitar amb intèrprets de carn i ossos les velles (i llegendàries) pel·lícules animades. I la darrera mostra d’aquest filó, Cruella, indaga en les arrels d’aquesta tan dona tan excessiva com perversa. La mort de la seva mare a la infantesa esdevé un episodi cabdal per entendre la seva metamorfosi posterior. I així, després de sobreviure com a òrfena,la jove i ambiciosa Estella es converteix en l’ajudant de la modista més famosa i insofrible del moment. No estem davant de cap títol memorable (recorda irremeiablement El diable es vesteix de Prada), però, no obstant això, s’ha de reconèixer que dona més del que ens podíem imaginar inicialment. S’allunya del cinema per a tots els públics més tou (aflora un esperit lleugerament gamberro), i s’emmiralla en una estètica que reivindica la comèdia americana glamurosa dels anys seixanta. La posada en escena és nerviosa, amb un ritme frenètic, i sobresurt el seu escenari, l’agitat Londres punk dels anys setanta. Un rerefons històric que justifica el protagonisme de la seva esplèndida banda sonora, amb grans cançons com Five To One (The Doors) i Time of the Season (The Zombies), entre altres. I, evidentment, el seu plat més fort és el duel dramàtic d’altura entre dues actrius portentoses, Emma Stone i Emma Thompson, que ens regalen unes caracteritzacions tan desmesurades com llamineres. Un divertiment modest però que sap omplir amb uns al·licients mínimament sucosos dues hores llargues de metratge.
