Fent treball de camp a la seva ciutat pel doctorat de geografia, Maria Rodó-Zárate (Manresa, 1986) va constatar la por de moltes noies a patir una agressió a l’espai públic i va pensar que ja tenia definit l’objecte de recerca. Però quan va entrevistar la Laila va rebre una resposta que la va descol·locar: «Mai he provat si tinc por, el meu marit no em deixa sortir de casa a la nit». Rodó, que aleshores es va adonar que, fins aquell moment, només havia parlat amb noies d’un grup homogeni, narra aquesta anècdota personal per situar el lector en el context en el qual es desplega Interseccionalitat. Desigualtats, llocs i emocions (Tigre de paper, 2021). Un llibre que crida a l’aliança entre els oprimits per combatre les causes de les desigualtats, siguin de raça, gènere, classe social o altres temes.

Explica que la interseccionalitat és un concepte que els anys 80 i 90 van començar a invocar les feministes negres als Estats Units per fer entendre que les lluites socials han de ser compartides. Com s’està rebent el seu llibre?

Amb ganes, la interseccionalitat és present en el món acadèmic, però també en els moviments socials, la política, les administracions... Ja es fan lleis en les quals s’aplica la perspectiva interseccional. Quan busques bibliografia sobre el tema, la majoria és en anglès, i amb un llenguatge molt tècnic. Jo he volgut portar al català els debats i les conceptualitzacions, però fent una traducció cultural, per veure com s’aplica la interseccionalitat aquí.

Diu l’activista Pastora Filigrana en el pròleg, que és dona, gitana i de classe treballadora, i que sovint li pregunten per quin dels tres motius ho ha passat pitjor. I s’adona que la resposta va més enllà de triar entre gènere, raça o classe. Es tracta que no faci cadascú la guerra pel seu costat?

El concepte, explicat de manera simple, és difícil estar-hi en contra. Per parlar de desigualtats no has de mirar amb unes ulleres d’un únic color, sinó que origen, classe, gènere... està tot interrelacionat. Una dona gran, una lesbiana i una migrada viuen el sexisme de maneres diferents. O una nena de 3 anys i una àvia.

Ho tematitzem tot en excés?

Fixa’t que hi ha ajuntaments que treballen joventut per un cantó, migració per un altre... sembla que siguin coses separades, però una jove migrada ho és tot alhora.

Difícilment, algú pateix per una sola cosa?

I algú que només pateix per un motiu, no pateix menys. Un home blanc que sigui gai pot patir una violència extrema. La interseccionalitat diu que cada configuració concreta provoca experiències diferents. Això no és una competició per veure qui pateix més.

Hi ha el risc, però, que cada lluita vulgui tancar-se en si mateixa i ignorar la resta?

Faig formacions sobre la interseccionalitat i el concepte és ben rebut, però no se sap com fer-lo servir. En la gent que treballa en temes de gènere, per exemple, ja s’ha vist que hi pot haver la tendència a fer polítiques públiques en favor de la dona blanca i d’una certa classe social. Però jo m’estic trobant una bona predisposició a la mirada interseccional.

Pot posar un cas pràctic?

La modificació de la llei per la reducció de la violència masclista, del desembre del 2020, ja diu que s’ha d’aplicar des d’una perspectiva interseccional. És important perquè això, a Catalunya, afecta molta gent. A Manresa, per exemple, com també en altres ajuntaments, ja hi ha plans en el camp dels drets LGTBI que incorporen la interseccionalitat.

La interseccionalitat és un cant a la tolerància perquè t’obliga a entendre que hi ha qui és oprimit per motius diferents als teus però igualment opressors?

No sé si és una qüestió de tolerància, però apel·la a l’empatia, la solidaritat. L’altre pateix per altres qüestions, però pateix. Hem de trencar les trinxeres identitàries i establir aliances.

Un dels elements clau del llibre, i que reivindica com una de les seves aportacions, és la dimensió emocional. Per què s’han de tenir en compte les emocions?

La perspectiva emocional és una dimensió de la desigualtat, però és una de les més oblidades. Rarament es fan estudis per entendre com afecten les emocions en la reproducció de les desigualtats. Però la interseccionalitat té una visió estructural (capitalisme, racisme, patriarcat...) i l’experiència de cada persona és diferent segons com viu l’opressió.

Tot i que parlem d’intangibles?

Quan el 2010 vaig estudiar quina era l’experiència que el jovent de Manresa tenia de l’espai públic, els indicadors materials no deien res, no hi ha murs o tanques al carrer. Els resultats van començar a sortir per aspectes com la por a tornar a casa sola de nit o a donar la mà a la parella en públic, en el cas de les noies lesbianes. Si no tens en compte les emocions, et perds coses fonamentals.

Un altre element cabdal: el lloc.

Totes les dimensions s’han d’unir. Sembla obvi, però ningú ho té en compte. Una dona que pateix violència masclista no la pateix cada dia a tothora i a tot arreu, potser sí a casa, però no a la feina o amb les amigues. Qui pateix racisme, tampoc el pateix tot el dia a tot arreu, la casa pot ser que sigui un espai segur, i això crea vincles i emocions. El lloc és un element clau en la interseccionalitat, tant a escala transnacional com domèstica. Precisament, hi ha una noia de Manresa que està fent un treball sobre la vivència dels joves en els diferents espais de casa seva: si una noia és lesbiana i a casa seva no ho saben, el menjador no és un lloc tan segur com la seva habitació.

L’activisme aplica la interseccionalitat?

Als Estats Units i a casa nostra va començar en aquest àmbit. És un gran tema de debat, sobretot dins dels feminismes, perquè s’està reflexionant sobre les exclusions. I hi ha tres grans temes sobre la taula: la qüestió trans, amb la proposta de llei estatal que està generant molta discussió i transfòbia; el racisme, un tema que el feminisme no ha treballat prou; i les treballadores sexuals. La interseccionalitat pot ajudar a fer els debats per no haver de perpetuar aquestes exclusions.

A Catalunya, el fet independentista és un eix d’opressió?

En un llibre col·lectiu del 2017, Terra de ningú. Perspectives feministes sobre la independència, explicàvem que la interseccionalitat ha de poder tractar el tema nacional. Potser qui el pateix no pateix per altres motius, però els altres eixos hi són simultàniament. Tenim l’oposició eix social-eix nacional. Hi ha el tòpic que els catalans són burgesos, però això no té cap sentit, hi ha més classes socials en la qüestió nacional.

El capitalisme és imbatible?

Desitjo que no. Però està establert i genera una desigualtats brutals.