Abba es va presentar al festival d’Eurovisió del 1974 amb un tema que porta en el títol el sinònim de la derrota, ja que Waterloo ha passat a la història com la desfeta definitiva de l’imperi napoleònic. Els suecs es referien en la lletra de la cançó a la rendició amorosa d’una dona, però es van presentar a l’escenari del Domo de Brighton (Anglaterra) «vestits de forma extremada i amb el director d’orquestra disfressat de Napoleó». Abba va guanyar i la peça va esdevenir un èxit esclatant fins i tot a França. Més d’un centenar d’històries com aquesta les recull Olga Suanya (Manresa, 1973) en el llibre 121 cançons i 1 hotel, el tercer format que adopta la idea després del blog d’internet titulat Chelsea Hotel i el podcast de Rac-1.

El Chelsea Hotel és la banda sonora de la seva vida?

En part sí, però al llarg de la vida els gustos canvien, el que escoltava als 15 anys no és el que escolto ara. El Chelsea està ple de cançons que m’agraden a mi i que la gent coneix. Però també hi ha grups que jo segueixo, com els d’un gènere anomenat americana, que no és el country, i que a Catalunya no es coneix massa. En aquest sentit, el Chelsea pot ajudar el lector a descobrir grups.

Per què no n’hi ha en català?

Per edat, el boom del rock en català em va enganxar, i em va marcar com a tanta gent, però mai vaig ser una groupie dels Pets, Sopa, Lax... I al Chelsea no hi vaig voler posar cap tema en català perquè tinc alguna altra idea al cap en aquest sentit, ja veurem com es concretarà.

«London Calling» de The Clash, «Brothers in Arms» dels Dire Straits, «American Pie» de Don McLean, «YMCA» de Village People, ... Un Grans Èxits en tota regla.

Escolto molta música anglesaxona, tot i que hi ha alguna peça en altres llengües. En el blog n’hi ha en castellà, perquè formen part de la meva vida, però no en el llibre.

Quina és la història que més li agrada de les que explica?

Per exemple, la que hi ha al darrera del Blackbird dels Beatles. Quan era un nano de 15 anys, el Paul McCartney va seguir amb interès la notícia dels 9 nois que es van inscriure en un institut per a blancs de Little Rock. Hi va haver enrenou, va acabar intervenint-hi el president Eisenhower, i ell, uns anys després, els va escriure aquesta cançó com un homenatge. Blackbird vol dir merla i tothom es pensava que la peça parlava d’un ocell, però McCartney no va desvetllar aquesta història fins el 2016, quan va fer un concert a Little Rock i va conèixer dues protagonistes dels fets.

Un blog, un podcast, un llibre. D’on surt tot plegat?

No sóc una experta en música, però n’escolto, i feia temps que recopilava històries vinculades a cançons que m’agradaven. L’octubre del 2019, vaig pensar que estaria bé reunir tot aquest material i vaig obrir un blog amb l’ajuda del meu home, que és músic i informàtic. A partir de l’1 de gener del 2020, i durant tot l’any, cada dia hi vaig penjar un text que explica el vincle entre una cançó i un fet històric. Al novembre, Jofre Llombart em va dir que volien fitxar el Chelsea i així va néixer el podcast de Rac1. Posteriorment, va sortir la possibilitat de fer un llibre, i vam seleccionar 121 històries del blog.

No hi ha molts llibres i pàgines web que expliquen la història de les cançons més emblemàtiques de la música moderna?

Hi ha molts llocs on t’expliquen la història al darrera de les cançons, sí. Per això vaig remenar i vaig veure que hi ha molts blogs en els que l’autor explica què signifiquen les cançons per a ell. Alguns són interessants, però acaben abandonats, o són pobres visualment parlant, ... No he descobert res que no se sabés. Però tenia dubtes: per exemple, hi havia de posar-hi el Sunday Bloody Sunday d’U2? Tothom sap de què va. Però si busques, en les cançons hi ha detalls poc coneguts.

Com la història de la mort de Sam Cooke i el seu tema «A change is gonna come», una frase de la qual la va parafrasejar Obama en la presa de possessió com a president dels Estats Units.

Segur que hi ha lectors que no saben que Cooke va morir poc després de publicar aquesta cançó a causa del tret de l’encarregada del motel on es va allotjar amb una noia que, aprofitant un descuit, li va robar la cartera i la roba i va fugir. Ell va sortir despullat rera seu i la responsable de l’establiment es va espantar i va disparar.

Perquè Chelsea Hotel?

No volia fer El Blog de l’Olga, volia un nom-metàfora del què pretenia fer, i en aquest hotel, als 60 i 70, s’hi van allotjar músics i altres figures de la cultura, va ser un pol de creació. I al blog, com en un hotel, cada cop que obres una porta, hi descobreixes una cosa.