Treballa amb adolescents des de fa dècades a les aules de l’Institut Salvador Dalí del Prat de Llobregat i ha escrit una novel·la sobre dos adolescents amb traumes i tota la vida per endavant. Però Alba Sabaté (1962), que va néixer a Manresa, va créixer a Girona i és veïna de Barcelona, assegura que «no he traït cap confidència» que hagi pogut escoltar en la seva condició de professora. No li cal l’advertiment a una escriptora de llarga trajectòria que traça en les seves novel·les una reflexió sobre els grans temes de la vida amb honestedat i un llenguatge acurat. Sabaté presentarà demà dimecres (19 h) Galetes de mel i gingebre (Columna), a la Llibreria Parcir de Manresa, amb entrada lliure.

Quan va sortir el llibre, a principis d’any, va comentar que parlar de joves li feia molt respecte. Ells, però, li han dit què en pensen de la seva novel·la?

Hi ha alumnes als qui fa recel llegir què diu la professora sobre temes com el sexe. En canvi, he rebut comentaris d’antics estudiants que s’hi veuen reflectits. Tenen 20, 30 anys, i entenen millor coses com el poliamor. És l’edat en la que es busca el sentit de la vida, i la reacció no ha estat la de dir que el que jo explico no passa a la vida real, sinó tot el contrari.

Hi ha l’Arnau, a qui li agrada vestir-se amb roba de noia, i la Re- nata, que es canvia el color dels cabells tot sovint. I ambdós comparteixen un passat tràgic. La trobada entre els dos protagonistes i les seves vivències el darrer any d’institut no se’ns expliquen en temps real sinó a través de la mirada de la noia uns anys després dels fets. Què buscava amb aquesta opció narrativa?

Quan vius una cosa, l’estàs vivint, i no hi reflexiones fins més endavant. Fa poc vaig veure a TV3 un documental sobre una tragèdia que hi va haver a la muntanya del Balandrau. Una dona explicava que els fets van passar quan ella tenia 5 anys, però sempre s’havia sentit culpable de la mort dels pares. I és obvi que la nena no tenia la culpa, però hi ha fets que els arrosseguem, i per això la Renata se sent culpable.

Podria haver aplicat una mirada més pausada, la Renata amb 60 anys, per exemple.

Quan ets jove reflexiones molt, parles molt, i sobre qualsevol co- sa, tan aviat parles de Déu com de si has d’anar amb un noi o amb l’altre. Jo recordo que quan tenia 25 anys era molt d’aquesta manera. I a volia transmetre això.

Hi ha una frase a la novel·la que resulta molt reveladora: «existir és immens». Una enorme declaració d’amor a la vida en un relat en que la vida, precisament, colpeja amb força els dos personatges principals.

Potser és naïf, però és així. M’encanta Beckett. Existir és un desastre, sabem que ens morirem, però jo no sóc creient i només tinc això. El dia que t’adones que et queda menys temps de vida que no pas el temps que has estat treballant, t’entristeixes. Però estar amb joves és estar amb la vida que comença. Tots portem una maleta, però tirem endavant. Aquesta és la idea: tirar endavant. En les meves novel·les, això sempre hi és. Però jo intento escriure de la mateixa manera com es viu ... a l’inici no tinc mai res lligat.

Ni els personatges no tenia clars?

No sabia per on anirien. La gent vol que passin coses, a les novel·les, però a mi m’agrada que no passi gairebé res. Talment com la vida, que no és una sèrie de TV3, m’agrada fer-ho senzill. I vivint així, vivim la gran vida. M’agrada molt ser conscient de la vida que estic vivint. Hi ha gent que em diu que jo sóc més alegre que els llibres que escric.

Vostè diu que parla de la vida quotidiana, però no tothom viu les conseqüències del suïcidi.

L’Arnau i la Renata són dos adolescents, és aquella edat en la que quan et falten els pares, no saps el que et falta. Però també hi ha la visió dels pares que han perdut la parella. La vida és una contínua recerca de la identitat. No he entrat en els motius que porten a les persones a treure’s la vida, sinó que m’ha interessat més parlar del que els passa als nois.

La necessitat de viure sense els que ja no hi són?

L’absència és un tema important. Estem sols, però depenem dels altres. Com diu un vers de Vinyoli, mai ens coneixem del tot, i estem sols, però necessitem l’altre. Això és el que els passa a l’Arnau i la Renata.

No podem dir que Barcelona sigui un personatge de la novel·la, però hi és molt present.

És una novel·la volgudament barcelonina, des del punt de vista que no sóc de Barcelona, però m’agrada la ciutat. Fins i tot hi surt l’1-0, un dia simbòlic. Vaig fer moltes galetes aquells dies.

Tornarà a parlar de joves en les seves properes obres?

Em sembla que després d’aquesta tornaré a la mitjana edat.