Ahir va ser el dia del debut de la vigatana Clara Roquet dins de l’exigent «Setmana de la crítica» del festival de Canes, tot i que ella no va poder assistir a causa de la covid. En aquesta competició on només hi ha 7 títols, 7 debuts de cineastes internacionals, la proposta de la realitzadora catalana està tractada amb una cura especial, tant pel dia d’estrena, un dels millors, com per la prioritat que se li dona en la promoció del certamen. Això ens porta a pensar que som davant d’un dels films preferits dels propis organitzadors del certamen.

Cal dir a més que la rumorologia que Libertad arrossega a Espanya ja és considerable, tenint en compte que s’hi han fet projeccions prèvies per a periodistes i que també és una de les pel·lícules que s’havien d’estrenar a Canes l’any passat, però que la pandèmia va obligar a posposar fins ahir. Per tot plegat, i abans de veure la pel·lícula, ja podríem pensar que som davant de la principal aspirant als Gaudí i al Goya al millor film d’un nou realitzador. Com a mínim. Tot això, siguem sincers, importa, i molt, però el que resulta determinant és el contacte final amb el públic, que és el que vam poder comprovar ahir.

I la conclusió del primer passi oficial del film a la sala Miramar de la Croisette és que som davant d’una cinta emotiva, brillant i, sobretot, rellevant, des de diferents punts de vista. Per una banda esdevé un sòlid inici per a una trajectòria autoral que encaixa a la perfecció amb els primers i guardonats curtmetratges de Roquet, El adiós i Les bones nenes, tant pel que fa a les seves latituds estètiques com per al relat en sí: dues nenes molt diferents que es veuran obligades a reforçar els seus llaços d’amistat durant un intens i imprevisible estiu. Per altra banda, el film sintonitza amb una generació de realitzadores catalanes que tot just acaben de començar, però que estan interessades en mons femenins, on el naixement de la sexualitat resulta central. Se’n parla molt d’aquest grup de cineastes, se’n parlará molt més encara, i, segur que Libertat serà considerat, passi el temps que passi, com un dels films més destacats d’aquest moviment.