L’escàndol majúscul del Castor encara ressona, tot i que ja no és notícia de portada. Els moviments sísmics causats per la plataforma d’extracció de gas situada davant la costa de Tarragona i Castelló van tenir l’epíleg vergonyós d’una indemnització multimilionària per als seus responsables. Tot un seguit de disbarats que són a l’arrel dels contes que Joan Company (Cardona, 1960) inclou al llibre Gas a fons, editat pel segell berguedà Edicions de l’Albí.
El va indignar tot el que va passar al voltant del Castor?
Des de l’inici em va deixar amb la mosca al nas. Fa uns dies encara vaig veure un reportatge una mica edulcorat en el qual no quedava clar que el tema estigués acabat. I el Grasset vaig veure que entrevistava el president d’Enagas i parlaven del Castor. Encara que es digui que és un tema que està mort i enterrat, encara se’n parla.
Se suposa que la plataforma ja no funciona.
Van dir que ja estava, sí. Tot segellat, buidat. I que la plataforma no tornaria a arrencar. Però queden uns petits serrells perquè falta una llicència d’activitats mediambientals per segellar-la del tot, i això pot anar per llarg. I mentre sigui allà, és un perill en potència. Mai saps qui manarà ni si algú decidirà que es posi en marxa de nou. Encara que sigui un tema passat, mentre hi sigui és un risc. I ja no parlem de la indemnització als promotors pagada amb un recàrrec en els rebuts del gas de tots els ciutadans ... se’ns enriuen.
No és d’estranyar, doncs, que li vinguessin ganes de treure tota aquesta indignació a través de la literatura.
Trobo que encara vaig ser poc crític i incisiu.
Per què ho diu?
Em vaig quedar a la superfície. Hauria pogut fer un conte tipus Spielberg, amb taurons. De fet, tot plegat neix d’un dia en què jo era a la platja de les Muscleres a l’Escala i va passar una tintorera a prop de la costa. Això em va cridar l’atenció i ho vaig associar al Castor. En vaig fer un conte, i el vaig guardar. Però el tema em va quedar a dins i, al cap d’un temps, vaig fer un altre relat sobre els castellers. Vaig presentar-los en alguns concursos, no em van premiar i, per tant, no van sortir en cap recull. Però va arribar un moment, al cap de dos o tres anys, en què em vaig adonar que tenia un conjunt que podia fer un llibre. L’Ebre és una terra que ja ha patit altres desgràcies, com la del càmping dels Alfacs.
De material no n’hi faltava...
Entre una cosa i una altra, els contes són escrits de fa temps. Ara faria uns contes diferents, parlaria del canvi climàtic, el Florentino, les portes giratòries... Parlaria del Montilla, d’aquests polítics que fan el que volen, no passen comptes i després els fitxen les empreses de l’Íbex. He estat treballant en una multinacional de l’energia i l’aigua, ja estic prejubilat i escric amb més tranquil·litat. El llibre havia de sortir abans de Sant Jordi del 2019... però va arribar la pandèmia.
Quin to tenen els contes?
Hi ha una certa crítica per la qüestió mediambiental. Evidentment, m’agrada que els contes agradin, entretinguin, però també hi ha la part de voler sensibilitzar el lector. Hi ha un llibre de Jordi Marsal, Castor: la bombolla sísmica (Saldonar, 2014), que va més enllà i li ha tancat portes dins del periodisme a l’autor, però jo no he vist gaires llibres sobre el tema.
Ha tingut problemes, vostè?
No, mai. Però tampoc hi penso en això... si no, no escriuria. A partir dels efectes del Castor, parlo de temes com el periodisme, la corrupció, la pobresa energètica... És l’essència del llibre: posar el dit a la nafra en qüestions que formen part de la nostra realitat. Tot i que no he collat gaire.
Repeteix altra volta aquest concepte...
En el conte dels castellers, hauria pogut recrear una escena tràgica amb edificis derruïts... però tampoc he volgut escriure situacions que no s’han produït. El títol ja diu per on van els trets: ‘gas’, un element comú a tots els contes, i ‘fons’, ja que el perill es troba al fons del mar.
És un autor prolífic i premiat. Què més té al calaix?
Tinc material per fer dos llibres de contes més. I també estic fent una novel·la negra.
