Els films de Wes Anderson s’han convertit en esdeveniments internacionals, potser com ho eren els de Woody Allen durant la seva etapa turística de Midnight in Paris i Vicky Cristina Barcelona. Abans de veure l’aproximació d’Anderson a Espanya, on rodarà aquest estiu, ha presentat a Canes The French dispatch, que s’estrenarà l’octubre entre nosaltres amb el nom de La crónica francesa. El film ens situa en una ciutat francesa imaginària a mitjan segle XX, on s’edita una publicació nord-americana anomenada The French Dispatch Magazine. Es tracta d’una revista de relats envoltada pels més excèntrics personatges, tots ells, això sí, completament apassionats per la seva transcendent aportació a la literatura contemporània. El film és una nova oportunitat còmica perquè Anderson reuneixi el seu grup d’intèrprets habituals i alguna nova incorporació, una col·lecció de mestres de l’actuació on trobem noms com Bill Murray, Tilda Swinton, Frances McDormand, Adrien Brody, Timothée Chalamet, Owen Wilson, Benicio del Toro, Léa Seydoux... I me’n deixo un bon grapat. El resultat és, en termes creatius, simplement intimidador. No es fan films amb el nivell de cura d’aquest. Ni es fan ara mateix, ni s’han fet mai. Visualment, cada plànol és un prodigi digne de les il·lustracions de Chris Ware, narrativament el resultat és d’una qualitat literària pròpia dels clàssics del surrealisme. Si no fos per una forta fredor emocional, que distanciarà bona part del públic, hi ha pocs films tan oportuns com aquest per ser premiats en aquest festival: tenim al davant un homenatge complex i entranyable a la cultura francesa, però servida des d’un vehicle completament nord-americà conduït per un dels seus millors realitzadors. Som a meitat del festival i la secció oficial d’enguany ja ha aconseguit posar uns quants films a l’expectativa de premis, fet que fa pensar en la complicadíssima feina que se li gira al jurat d’enguany de Canes, presidit pel gran Spike Lee.
