Per diverses raons, enguany m’ha tocat veure més cinema del normal al Festival de Canes. En els 14 anys que porto visitant la ciutat francesa per fer cròniques per a Regió7, mai havia superat les cinquanta pel·lícules. Feu vosaltres mateixos la mitjana diària. Sigui com sigui, he pogut visionar tota la secció oficial de la Setmana de la Crítica, una secció paral·lela amb tant de prestigi com l’oficial i que enguany celebra la seva seixantena edició. La Semaine de la Critique es concentra en un cinema més arriscat, més autoral, però sobretot es dedica als debuts. Històricament, a la sala Miramar de la Croissette, s’han descobert noms com, atenció, Bernardo Bertolucci, Ken Loach, Leos Carax, Wong Kar-wai, Guillermo del Toro, Agnieszka Holland, Alejandro González Iñárritu, François Ozon i un llarguíssim etcètera.

Fa uns dies vam parlar monogràficament d’una de les estrenes d’enguany, la fulgurant Libertad, de Clara Roquet, però hi ha uns altres sis títols sobre els qual val la pena dedicar atenció perquè són els noms dels cineastes del futur. Gairebé tots els relats tenen una protagonista femenina i la majoria són debuts de dones. Unes dades interessants a l’hora d’avaluar el cinema que s’apropa. La suïsso-ucraïnesa Olga, d’Elie Grappe, destaca pel versemblant retrat d’una gimnasta que s’enfronta a les contradiccions polítiques del seu país d’origen. En la Itàlia del 1900, Piccolo corpo, de Laura Samani, desplega una road movie plena de tristesa, on una mare carrega el cadàver del seu nadó en un entorn ben simbòlic, propi dels films de Kelly Reichardt. També viu la seu maternitat amb patiment la protagonista de la colombiana Amparo, de Simon Mesa, un relat sobre una dona que lluita per salvar el seu fill d’una mort gairebé segura quan es arrestat per l’exèrcit. Un relat dirigit amb els germans Dardenne al cap i que practica en positiu una narració austera.

Del continent africà han vingut tant la somalí The gravedigger’s wife, de Khadar Ayderus Ahmed, que es beneficia d’un tractament innocent del seu relat per generar empatia per al seu protagonista, un home que busca diners per pagar l’operació de la seva dona, i la surrealista cinta egípcia Feathers, d’Omar El Zohairy, sobre un marit que es transforma en pollastre i obliga la seva muller a assumir les responsabilitats patriarcals. Per tancar, la belga Rien à foutre, de Julie Lecoustre i Emmanuel Marre, on la sempre convincent Adèle Exarchopoulos es converteix en una hostesa que reivindica els seus drets laborals.