És inevitable que regni la incertesa en la relació que estableixen la Claire i l’Àlex, una professora de 42 anys i un carnisser de 75, després de conèixer-se en una estació de Londres. Incertesa és també un principi de la física quàntica que va formular el Nobel alemany Werner Heisenberg fa gairebé un segle. I unint el referent científic a la indeterminació inherent a la condició humana va crear l’autor anglès Simon Stephens Heisenberg el muntatge que la Beckett acull durant el Festival Grec de Barcelona interpretat per Pep Cruz i Sílvia Bel i dirigit pel calafí Josep Maria Mestres (1959).
De Stephens se n’havia representat en català la versió teatral de la novel·la «El curiós incident del gos a mitjanit», el 2015 al Lliure, i els Parking Shakespeare van fer «Pornografia» el 2018. Què el va seduir d’aquest text inèdit a casa nostra?
La tria va ser conjunta amb el director de la Beckett, el Toni Casares. Jo tinc flaca pels autors britànics contemporanis i Stephens em sembla dels més interessants, i pel format, la poètica teatral, les afinitats que hi trobo, em va interessar. Heisenberg es va estrenar el 2015 a Broadway i, abans de la pandèmia, es va fer a Londres. I, a més, aquest dramaturg té vincles amb la Beckett, ha participat en alguns cursos de l’Obrador i el vam tenir a la sala per l’estrena.
De quina incertesa parla «Hei- senberg»?
El principi d’incertesa és una excusa per parlar de la incertesa de la condició humana i la seva indeterminació. Hi ha una cosa que m’agrada: la incertesa, en comptes de considerar-la com un problema, la tracta com una oportunitat per veure les coses bones i les dolentes. Són les eines que ens dona la vida, i la lliçó lluminosa que ens proporciona Stephens és que ho hem d’aprofitar.
Tenen futur una dona en la quarantena i un home que ja és a la tercera edat?
Stephens es fica on s’ha de ficar, ens obre les parts més fosques i els personatges ens ensenyen les seves ferides. Què pot passar entre l’Alex i la Clare, dues persones que no tenen res a veure? La dona parla del principi d’incertesa, diu que ho ha llegit, la impossibilitat d’establir on és i cap on va un punt en el qual concentres la teva atenció perquè la mirada transforma l’observació. I Stephens aplica tot això a les relacions humanes.
L’obra dona unes quantes voltes.
Té moltes capes. És un thriller, perquè no saps què passarà, una intriga psicològica, també és comèdia, drama... i sobretot és un gran text. Té una escriptura amb una poètica molt especial i una teatralitat rotunda, neta, sense artificis. Nosaltres l’oferim així, sense res afegit que faci nosa entre el text i la interpretació.
L’espectador, quan entra a la sala, probablement queda d’allò més distret amb l’escenografia. Com la van concebre?
És idea del Paco Azorín, un gran escenògraf amb el qual ja he treballat altres vegades, i que va saber trobar un dispositiu escènic que té un punt d’abstracció. Els dos personatges parlen de coses reals, costumistes, llocs concrets de Londres, però Stephens diu que no s’ha de posar res superflu a l’espai escènic, i tot queda a la vista tota l’estona. Sense desvetllar res, podem dir que aquest dispositiu ens permet explicar la lluita de forces entre els dos personatges en què es converteix la història. Ara porta el pes l’un, ara el porta l’altra.
Els dos personatges de l’obra semblen fets a mida dels dos intèrprets que els representen.
A un text li dono quatre pàgines, i a aquest hi vaig caure rendit en només quatre pàgines. Em fio de la lectura dels textos. I de seguida em van venir el Pep i la Sílvia al cap. Afortunadament, tots dos van dir que sí.
L’Àlex i la Clare són dos individus embolicats en una relació improbable. Com es treballa una situació així a l’escenari?
T’hi has de comprometre molt, i ells dos s’hi van llençar de cap, generosament. De seguida es van arremangar i no van tenir por d’a-frontar llocs complicats de l’ànima humana. Heisenberg sembla que tingui un llenguatge senzill, però és alambinat, té molt de Shakespeare. Per exemple: no hi ha cap arbre, res, tret de 4 o 5 cadires i una tauleta que t’indiqui on som, però el públic sap on és en tot moment.
La incertesa com a principi d’oportunitat, deia abans.
Aquesta obra demana un espectador sense prejudicis. La lliçó que et dona és que s’ha d’anar per la vida sense tants prejudicis i entendre que la vida et donarà coses que a vegades ni pots imaginar. Cal tenir la ment oberta.
La nostra societat, però, sembla que defuig allò que no pot controlar.
Sí, sembla que foragitem la incertesa. Però, de sobte, la pandèmia l’ha situat a les nostres vides.
