Händel dins una basílica. Händel en un espai que reverbera i amplia, expandeix i colpeja. Händel amb la veu del contratenor Xavier Sabata. Els assistents al concert que el berguedà va oferir dijous a la Seu de Manresa van gaudir d’un espectacle íntim, en què van sonar algunes de les més de 100 cantates que el compositor alemany va compondre de jove. Una música marcada per la melancolia i un amor desenfrenat. Sabata va ser Händel i Orfeu.

I Dani Espasa la mà dreta del contratenor d’Avià en tot moment. El músic tarragoní va acompanyar amb el clavecí la veu de Sabata i es va lluir en més d’una peça que va interpretar en solitari, com la Suite en Si bemol major HWV 434 i una Chaconne en Sol major HWV 435, de la qual va oferir una lectura impecable amb un final esplèndid, jugant amb el ritme vertiginós de la peça de Händel. Espasa i Sabata han col·laborat en nombroses ocasions, i segons el mateix contratenor, «el Dani és un dels músics més brillants del país, se l’ha de reivindicar cada dia». Espasa és professor de l’ESMUC i toca el clavecí, l’acordió, el piano i l’orgue, una paleta d’instruments que el consolida com un dels grans músics del territori.

Era la primera vegada que Sabata cantava a Manresa, i ho va fer en un ambient gairebé litúrgic, acompanyat per la foscor imponent de l’interior de la Seu i amb la il·luminació (de tons angelicals, blanca i potent) de l’altar, que conferia una textura especial al concert. «És un regal cantar en un espai com aquest», va dir Sabata durant la nit. El concert, que va durar més d’una hora i mitja, va captivar els assistents, repartits quirúrgicament al llarg de la nau central de l’església entre les tres rengleres de bancs. Van descobrir unes cantates que durant la vida de Händel no havien sortit a la llum, peces delicades, de cambra, amb una tonalitat més íntima que el contratenor berguedà va interpretar amb una delicadesa autoconscient de l’espai; com si li dictés la forma d’acompanyar cada nota. Hi va haver moments en què la veu de Sabata i el clavecí d’Espasa es fonien en una mateixa espiral, com si fossin un mateix instrument.

La sonoritat especial de la Seu és un regal per a espectacles com el que va oferir Sons del Camí, no només per l’espectacularitat del lloc, sinó pel tipus de so que projecta. Cada nota arriba de forma gradual i diferent depenent de la situació de l’espectador.

En acabat, la gent sortia de l’església com se surt dels llocs sagrats. En silenci, a poc a poc, despertant d’una experiència mística. I és que Sabata va ser Händel i Orfeu i va aconseguir transmetre el que ell defensa: que la música no s’ha creat per ser analitzada.