Resulta incomprensible que una autora de la talla de Caroline Blackwood no sigui més coneguda. Va tenir el seu moment de glòria quan va publicar la novel·la que ens ocupa, La anciana señora Webster (Alba Editorial), l’any 1977. Amb ella va quedar finalista del prestigiós premi Booker i va començar a ser considerada de debò una escriptora. De fet, perfectament podria haver guanyat el guardó. Pel que sembla, ho va impedir el membre del jurat Philip Larkin, qui opinava que un relat tan autobiogràfic no podia qualificar-se com a ficció. Ironies de la vida, avui l’autoficció és un dels gèneres més aplaudits. No obstant això, la fama de l’autora no ha arribat fins als nostres dies de la manera en què sí que ho ha fet la d’Irish Murdoch o Edna O’Brien. Una injustícia que tracta de reparar Alba Editorial recuperant alhora tres de les seves obres: La anciana señora Webster, La hijastra i Últimas noticias de la duquesa.

Caroline Blackwood no va amagar que La anciana señora Webster «era massa verídica», com apunta Honor Moore en el pròleg. El cas estrany hauria estat que, amb la vida que va tenir, l’autora no hagués utilitzat les seves pròpies experiències personals per escriure els seus llibres. Perquè... quina vida! D’aquestes que fan bona la frase «que la realitat supera la ficció».

Blackwood va néixer a Londres el 1931, en una família de l’alta aristocràcia angloirlandesa, de la decadència de la qual seria testimoni. El seu pare, Basil Blackwood, va ser marquès, i la seva mare, Maureen Guinness, hereva de la famosa casa de cerveses Guinness. Ell va morir en combat durant la Segona Guerra Mundial quan Caroline tenia tretze anys. Ella, una dona temperamental i complexa, es va desentendre gairebé per complet dels seus fills. Després d’una infància plena d’infortunis, la jove Caroline Blackwood es llança a una vida bohèmia, plena d’excessos i de relacions intenses. La seva bellesa causa estralls, i es converteix en «una musa perillosa», tal com la va batejar la seva biògrafa, Nancy Schoenberger. Es va casar amb el pintor Lucien Freud, amb el compositor Israel Citkowitz i amb el poeta Robert Lowell, qui l’animaria a canviar el periodisme per la literatura. La mort d’una de les seves filles per sobredosi la va acabar d’enfonsar en un alcoholisme que ja arrossegava des de feia anys. Caroline Blackwood va morir a Nova York als 64 anys a causa d’un càncer.

Una novel·la gòtica i punyent

La anciana señora Webster abasta quatre generacions d’una mateixa família. Està narrada per una jove i perspicaç observadora, alter ego de la mateixa Caroline Blackwood. Com ella, el personatge també va perdre el seu pare, mort en la guerra de Birmània. La novel·la arrenca amb la narradora anant a passar una temporada amb la seva besàvia Webster, una escocesa reclosa en una mansió tètrica i gèlida en companyia d’una criada bòrnia i geperuda anomenada Richards. Austera, intransigent, seriosa, solitària, exemple viu de la rectitud més rància, Webster únicament abandonava la seva rígida cadira victoriana per fer un petit passeig en un Rolls-Royce de lloguer amb xofer. El seu odi al món en general també arriba a l’altre personatge de la novel·la: la seva pròpia filla. L’àvia Dunmartin –com la de Blackwood– tenia una malaltia mental i va intentar matar el seu net durant el seu bateig. Dunmartin Hall, la mansió familiar, cau a trossos i es convertirà en un altre escenari d’estil gòtic molt pròxim a la mateixa autora: Clandeboye, on va créixer Caroline, era pura decadència.

El millor personatge, no obstant això, probablement és la tia Lavinia. En l’extrem oposat de la besàvia, Lavinia és una dona frívola i hedonista, «tota una play-girl a l’estil dels anys vint», famosa per les seves cames i per haver estat breument casada amb tres milionaris. La sorpresa arriba quan crida la seva neboda per explicar-li que està reclosa en un psiquiàtric després d’haver intentat suïcidar-se. El seu malmès pla ho viu com una farsa i no com una tragèdia: «Semblava que veia la mort de manera molt semblant a com veia la vida: un joc emocionant però sense importància».

A través d’aquesta novel·la amb caires gòtics i molt humor negre, Caroline Blackwood estableix una ferotge radiografia de les dones d’una mateixa família, que segurament amaga la gran por a heretar el caràcter i les pertorbacions de les seves antecessores. Alhora, retrata l’inevitable enfonsament de l’alta aristocràcia, que tan bé coneix.

Finalment, a través de les converses amb els seus familiars i, sobretot, amb l’íntim amic del seu pare, Tommy Redcliffe, la protagonista tracta d’esbrinar la personalitat del seu progenitor, que, com Caroline, pràcticament no va poder conèixer en perdre’l tan aviat. Com resumeix Honor Moore en el pròleg: «La seva jove narradora intenta treure l’entrellat de la maledicció de la seva herència femenina com a mitjà per trobar el seu pare». Tot condensat en 150 pàgines de magnífica prosa que s’obre pas com un ganivet esmolat, punyent, que pertorba i fascina alhora.